Vaig viure la meva joventut amb tu.
Vaig aprendre a debatre, a saber guanyar i acceptar la derrota amb tu.
Vaig descobrir grans pensadors, grans teories i molts valors ètics amb tu.
Vaig fer amics gràcies a tu.
Sense tu no sabria definir-me com la persona que sóc actualment.
Eres genial, capaç de menjar-te un bon salmorejo de primer amb una botifarra amb seques seguides d'una crema.
Bevies fino, manzanilla i vi del Priorat en un mateix àpat.
Però fa temps que te'n vas anar.
Algú va robar-te l'obertura de mires, les ganes de somiar en un futur millor.
Els homes grisos, picapedrers, aglutinadors de vots amb entrepans, tapes, i la Feria van canviar-te.
Ja no rius com abans, ja no vols somiar despert.
Ara ja només vols gestionar les runes del passat.
Ja no tens esma per pensar amb frescor.
Ara ja no ets el mirall de la Catalunya plural que volia caminar cohesionada cap al futur.
Qui ets, amic meu? Què se n´ha fet, de tu? Ja saps on vols anar?
Fa molt de temps que et mirava amb tristor, amb l'esperança que en algun moment tornaries, ni que fos per un moment, a ser tu.
Però ara ja és massa tard.
Fins avui pensava que algun dia ens retrobaríem. Des d'avui veig que no val la pena seguir esperant-te.
Dijous passat, al Parlament de Catalunya, el deure moral dels continuadors de Raventós, Maragall, Serra, Pallach i tants i tantes d'altres era votar sí.
Dijous passat, al Parlament de Catalunya, qualsevol demòcrata convençut hauria votat sí, volem poder preguntar-li a la població de Catalunya què carai vol fer amb el seu futur.
La suspensió del diputat díscol i de les diputades díscoles és només un acte més del bodevil, de la Zarzuela menor en què t'has convertit.
Si vols, a mi també pots suspendre'm de militància.
Pots fer-me fora si vols.
Perquè el cor ja fa temps que me´l vas trencar.
I, sense cor, només queden els budells per fer política.
Te´ls regalo tots, els budells.
Tot i que és obvi que, de budells, te´n sobren.
Bon vent i barca nova, PSC.
Pots treure'm el carnet, però els ideals seguiran sent meus.
