Fa uns dies em van fer arribar l’enllaç del documental "Un país dempeus" produït per Transforma Films . Al llarg de gairebé quaranta minuts s’exposen algunes de les movilitzacions socials viscudes a Catalunya durant l’última dècada contra actuacions governamentals amb impacte al territori: Pla Hidrològic Nacional, túnels de Bracons, 22@ o els desenvolupaments urbanístics a l’Empordà.
Tot i que es troben a faltar opinions d’altres col•lectius (cambres de comerç locals, empresaris, sindicats) crec que fa una exposició interessant sobre l’evolució d’alguns dels moviments erròniament batejats com a cultura del NO per l’expresident Pujol.
No comparteixo totalment els posicionaments de tots aquests col•lectius però el temps ha demostrat que el PHN no era necessari i que l’Empordà no necessitava tants hotels per turistes. I jo, personalment, no vaig entendre mai per què carai es volia l’eix Vic-Olot amb quatre carrils i sense ni tan sols previsió d’eix ferroviari.
D’altra banda, hi ha certes infrastructures que cal fer per tal que una societat moderna funcioni correctament. El que falla, a parer meu, és el que sempre es troba a faltar al nostre país: planificació coherent, diàleg i altura de mires. A tall d’exemple: com és possible que triguéssim vint anys (poca broma) a fer l’Eix Transversal trinxant el territori per acabar tenint una via que no només té tres carrils (un o dos per cada sentit de circulació alternativament), i que ni tan sols es fes una reserva d’espai per fer un eix transversal ferroviari?
Per què el Port de Barcelona i del Tarragona (entre els cinc més gran del Mediterrani) tenen administracions separades, no estan connectats directament entre si via tren i no tenen sortida (ni viària ni ferroviària) directament cap a la resta d’Europa?
Per què ens vam entestar a ampliar l’aeroport d’El Prat destruint àrees protegides i fent filigranes amb els passadissos aeris per no molestar els veïns quan podíem fer un nou aeroport al nord de Granollers (només és un exemple)? No poques grans ciutats europees tenen més d’un aeroport (París, Londres, Milà, Moscou).
Qui és el tros de quòniam que va entestar-se a fer l’aeroport de l’Alguaire? Quant va cobrar el que va fer l’anàlisi de viabilitat econòmica?
I encara una altra, com és possible que l’AVE no tingui estació ni a Reus, ni a Tarragona ni a l’Aeroport d’El Prat?
Sense anar més lluny, a la meva pàtria petita (Mataró), el Govern de Catalunya construirà calçades paral•leles a la C-32. De fet, ja estan licitades les obres. I dic jo, no era més lògic simplement rescatar el peatge de l’autopista i fer-ne un carril més per banda? Però clar, això hauria comportat enfrontar-se amb Abertis, filial de La Caixa. I qui gosa enfrontar-se a qui financia el dèficit de la Generalitat? Tinc el ferm convenciment que si Abertis tingués interessos en la construcció i explotació de línies fèrries Catalunya tindria a hores d’ara una capil•laritat ferròviaria superior a la de Suïssa.
Però no vull caure a la trampa fàcil i infantil d'endossar-li les culpes a una empresa. Perquè qui ha de governar és qui té la responsabilitat de fer les actuacions i de fer-ho correctament.
I, a parer meu, governar correctament significa gestionar bé el que és del comú, dialogar amb els ciutadans/es i no dedicar-se a voler tallar cintes a les inauguracions. Per desgràcia, a Catalunya, llencem cabassos de diners per l’aigüera entre Consells Comarcals, Diputacions, Ajuntaments i Govern triplicant competències i pagant assessors i funcionaris a dojo.
A més a més, la participació ciutadana no és més que una pamtomima en el millor dels casos. I quan s’ha intentat de debò no ha estat reiixida (digueu-li si no a l’alcalde de Rubí que va iniciar pressupostos participatius i els electors el van fer fora a la següent cita a les urnes). Bo i així, crec que els homes i les dones d’un país han d’alçar la seva veu si volen canviar-lo. Tot i que, de vegades, el sentit del canvi no sigui en la direcció que a un li agradaria.
Un poble il•lustrat és un poble no dominat. Calen més referèndums i més participació. I més ganes de treballar i no de fer-se ric especulant. A fi de comptes, en “democràcia” els pobles tenen els governs que trien a les urnes. I tenen el poder per canviar les coses. Si s’ho creuen i lluiten per fer-ho. Però cada cop més ens estem oblidant de qui som, què volem, i cap a on volem anar.
Ja sé que és irònic que ho digui algú que viu a 900 quilòmetres de Barcelona. Però és que m’agradaria que quedés alguna cosa del meu país si mai torno.
Groucho Marx deia: “más leña”. Jo dic: “més lluita”.
Tot i que es troben a faltar opinions d’altres col•lectius (cambres de comerç locals, empresaris, sindicats) crec que fa una exposició interessant sobre l’evolució d’alguns dels moviments erròniament batejats com a cultura del NO per l’expresident Pujol.
No comparteixo totalment els posicionaments de tots aquests col•lectius però el temps ha demostrat que el PHN no era necessari i que l’Empordà no necessitava tants hotels per turistes. I jo, personalment, no vaig entendre mai per què carai es volia l’eix Vic-Olot amb quatre carrils i sense ni tan sols previsió d’eix ferroviari.
D’altra banda, hi ha certes infrastructures que cal fer per tal que una societat moderna funcioni correctament. El que falla, a parer meu, és el que sempre es troba a faltar al nostre país: planificació coherent, diàleg i altura de mires. A tall d’exemple: com és possible que triguéssim vint anys (poca broma) a fer l’Eix Transversal trinxant el territori per acabar tenint una via que no només té tres carrils (un o dos per cada sentit de circulació alternativament), i que ni tan sols es fes una reserva d’espai per fer un eix transversal ferroviari?
Per què el Port de Barcelona i del Tarragona (entre els cinc més gran del Mediterrani) tenen administracions separades, no estan connectats directament entre si via tren i no tenen sortida (ni viària ni ferroviària) directament cap a la resta d’Europa?
Per què ens vam entestar a ampliar l’aeroport d’El Prat destruint àrees protegides i fent filigranes amb els passadissos aeris per no molestar els veïns quan podíem fer un nou aeroport al nord de Granollers (només és un exemple)? No poques grans ciutats europees tenen més d’un aeroport (París, Londres, Milà, Moscou).
Qui és el tros de quòniam que va entestar-se a fer l’aeroport de l’Alguaire? Quant va cobrar el que va fer l’anàlisi de viabilitat econòmica?
I encara una altra, com és possible que l’AVE no tingui estació ni a Reus, ni a Tarragona ni a l’Aeroport d’El Prat?
Sense anar més lluny, a la meva pàtria petita (Mataró), el Govern de Catalunya construirà calçades paral•leles a la C-32. De fet, ja estan licitades les obres. I dic jo, no era més lògic simplement rescatar el peatge de l’autopista i fer-ne un carril més per banda? Però clar, això hauria comportat enfrontar-se amb Abertis, filial de La Caixa. I qui gosa enfrontar-se a qui financia el dèficit de la Generalitat? Tinc el ferm convenciment que si Abertis tingués interessos en la construcció i explotació de línies fèrries Catalunya tindria a hores d’ara una capil•laritat ferròviaria superior a la de Suïssa.
Però no vull caure a la trampa fàcil i infantil d'endossar-li les culpes a una empresa. Perquè qui ha de governar és qui té la responsabilitat de fer les actuacions i de fer-ho correctament.
I, a parer meu, governar correctament significa gestionar bé el que és del comú, dialogar amb els ciutadans/es i no dedicar-se a voler tallar cintes a les inauguracions. Per desgràcia, a Catalunya, llencem cabassos de diners per l’aigüera entre Consells Comarcals, Diputacions, Ajuntaments i Govern triplicant competències i pagant assessors i funcionaris a dojo.
A més a més, la participació ciutadana no és més que una pamtomima en el millor dels casos. I quan s’ha intentat de debò no ha estat reiixida (digueu-li si no a l’alcalde de Rubí que va iniciar pressupostos participatius i els electors el van fer fora a la següent cita a les urnes). Bo i així, crec que els homes i les dones d’un país han d’alçar la seva veu si volen canviar-lo. Tot i que, de vegades, el sentit del canvi no sigui en la direcció que a un li agradaria.
Un poble il•lustrat és un poble no dominat. Calen més referèndums i més participació. I més ganes de treballar i no de fer-se ric especulant. A fi de comptes, en “democràcia” els pobles tenen els governs que trien a les urnes. I tenen el poder per canviar les coses. Si s’ho creuen i lluiten per fer-ho. Però cada cop més ens estem oblidant de qui som, què volem, i cap a on volem anar.
Ja sé que és irònic que ho digui algú que viu a 900 quilòmetres de Barcelona. Però és que m’agradaria que quedés alguna cosa del meu país si mai torno.
Groucho Marx deia: “más leña”. Jo dic: “més lluita”.
Un país dempeus from TransformaFilms on Vimeo.
