dijous, de desembre 17, 2009

Descompressió

Quan va ser l'últim cop que vau fer petar una bossa de plàstic després d'haver-la omplert d'aire? O d'aigua, que encara és més divertit?

Us recordeu de la sensació de buidor que quedava després que la bossa esclatés? Doncs és la que començo a tenir ara mateix, després d'haver-me fet un tip de riure amb aquest vídeo promocional i felicitació de Nadal tan i tan original:



Molt divertit i molt fresc. De tant en tant els creatius tenen una molt bona pensada. Finalment ja veig la llum al final del túnel i, aquest cop, no és la llum d'una locomotora sinó el del sol tènue dels dies prenadalencs. Necessito tornar a les estones de bàsquet, d'squash, la cervesa al Molly o les tapetes vora el mar. Això sí, després d'haver fet snow uns dies abans.

I com que és bo compartir, us deixo una altra perla que m'ha fet plorar de riure, perquè és molt més real del que sembla (dono fe que moltes expressions les he sentides estant allà):



Salut!

dilluns, d’octubre 26, 2009

Back home

Avui fa tot just una setmana que vaig tornar de Texas. M'hi vaig estar una setmana per mirar de fer una bona empenta a un projecte que tenim entre els meus col·legues d'allà i el meu equip. Bé, i també, per tenir unes vacances pagades per la empresa. Almenys és el que va semblar-me després de fer balanç del seguit d'activitats que vaig tenir l'oportunitat de gaudir.

Com us podeu imaginar tot va començar amb un vol transatlàntic (el meu primer cop) des de Zürich fins a Dallas fent escala a Madrid i Philadelphia. Encara em faig creus de la pallissa, prop de 24 hores des que vaig enlairar-me a Zürich fins que vaig arribar a l'hotel a Fort Worth. I, és clar, com que suposadament estem de restriccions pressupostàries, tot en classe turista. Sort que els consells del senyor Smiley van ajudar-me a no passar-ho malament: gens de begudes amb gas, caminar dins l'avió i mirar d'acostumar el cos a l'horari del país d'arribada.

A més a més, van haver-hi contrastos considerables entre l'atmosfera de silenci d'hospital a l'aeroport de Zürich, la rauxa i la parla ibèrica de Madrid, el bullici de la costa est a Philadelphia International i el "cowboy accent" en arribar a Fort Worth. Com si m'haguessin inserit dins d'una pel·lícula, vaja.

I quan, després d'un dia viatjant, arribes a recollir el teu petit utilitari a AVIS, comences a fer-te la idea del que suposa ser al país dels "pick-up trucks": el meu cotxet era un Jeep Liberty!



Una bestialitat amb un motor V6 i 3.7 litres de cilindrada, aberrant. De tota manera, només entrar a la "freeway", versió texana de l'anglès "motorway", vaig entendre que allò era un utilitari: camions de morro llarg amb tubs d'escapament en forma de xemeneia, autèntics SUV de més de cinc metres de llarg, pick-up trucks que podrien arrossegar l'autobús del Barça si torna a espatllar-se jugant amb russos, i altres petiteses.





Després de superar el primer "reality check", els dies de feina van ser força normals tot i el fet de ser a ianquilàndia: aigua de color negre que ells anomenen cafè, menjar de dieta (vaig guanyar dos quilos en una setmana), molta gent "prima" arreu i cubicles calcats als de les pel·lis:



D'altra banda, no em queixo gens: la hospitalitat que van mostrar amb mi fou digna de prínceps. A banda de passejar-me per tot arreu, em van dur a gaudir de bona cuina tex-mex, pollastre fumat, steaks, bona cervesa (encara que sembli estrany sent els USA) i millor ambient.

I, el millor de tot, el que va convertir el viatge en una experiència inoblidable: dijous nit Dallas Mavericks vs Indiana Pacers a l'American Airlines Center en llotja VIP (pagada per un proveïdor habitual al qual se li facturen força dòlars, tot sigui dit), divendres autèntic High School football a l'estadi dels Southlake Carroll i dissabte, ai, dissabte: el Red River Rivalry!!!! Per aquells que no seguiu gaire el futbol americà, pels texans és gairebé com un Barça-Madrid, amb la diferència que els seguidors dels dos equips (els Longhorns de la University of Texas i els Sooners de la University of Oklahoma) es prenen plegats unes quantes cerveses i hot dogs abans, durant i després del partit. Aquí sí que haig de dir: im-pressionant. A aquells que us vaig enviar missatges dient-vos-ho, si us plau perdoneu-me, tot plegat era massa gros com per no pensar en aquells que un sap que haurien volgut ser allà.













I després, tornada a la realitat amb 24 hores més de viatge des dels 35 graus de Dallas als 8 de Fribourg. Per cert, la novatada del viatge vaig estar a punt de pagar-la a Philadelphia, quan vaig oblidar-me de la diferència d'una hora amb Dallas i van haver de fer tornar el meu avió perquè si no em quedava a terra! Quina vergonya que vaig passar, quina cara de pagès que devia posar...

Per últim, el viatge va servir per llegir-me dos llibres que m'han semblat interessants, encara que no crec que els seus autors siguin mai candidats al premi Nobel de Literatura:

DUGAIN, Marc: Una execució ordinària. Pagès Editors, 2007.
LARSSON, Stieg: Els homes que no estimaven les dones. Columna, 2008

Del segon ja se n'ha parlat força els últims anys. Cal dir que em va agradar tot i que trobo que se n'ha fet un gra massa. Sobre el llibre de Marc Dugain dir-vos que és un retrat interessant dels immutables tics autoritaris del poder a Rússia, des de l'època del Gran Tsar Roig, Iosif Stalin fins el primer Gran Tsar Blanc de la nova era, Vladimir Putin. És una novel·la lleugera però hi ha algunes reflexions interessants sobre com l'home del carrer a Rússia percep i pateix el poder; tot i que el llibre està escrit per un francès, que no acostumen a ser gaire objectius amb el món perifèric, és a dir, tot el que no sigui França.

diumenge, d’octubre 04, 2009

Colors de tardor

Verd fosc, verd clar, verd groguenc, vermell intens, vermell pàlid, bordeus, marró de roure, marró de castanyer, marró i verd de pomers curulls de pomes vermelles... la tardor ja és aquí, i ha vingut per estar-s'hi uns mesos.

Després de les calorades estivals, començar a portar jaqueta i pantaló llarg a tothora és gairebé una benedicció. També és tornar a les rutines, a les tardes de diumenge veient com es pon el sol esmorteït d'aquests dies.

I, sobretot, és l'època de les castanyes, els moniatos i les meravelloses i irremplaçables cremes de carbassa. L'any passat vaig sobreviure gràcies a elles i aquest any, anem pel mateix camí. És que en un país on tenen fins i tot fires dedicades a les castanyes i a les diferents varietats de carbassa seria un pecat no aprofitar-se'n, no creieu?

Si, a més, tens la sort de tenir un bon diumenge assolellat per anar a caminar pel bosc ben acompanyat, la crema encara és més bona quan tornes a casa.

Benvinguda a casa, tardor!


dimecres, de setembre 30, 2009

Art en moviment

Si Déu existeix ha de ser italià:



PS: Com que Déu segurament no existeix, m'omple de joia poder copsar la bellesa de l'autèntic art, el que m'activa tots els sentits.

dilluns, de setembre 14, 2009

Comiat de l'estiu


Després de força dies d'absència reprenc el meu diari de confidències i paranoies vàries. Encara que no us ho sembli, l'estiu ja s'ha acabat. No vull deprimir ningú ni burxar aquells que demà portareu les criatures a escola per començar el nou curs. Només certifico que aquí dalt ja fa tres dies que anem amb màniga llarga i jaqueta fins i tot a migdia.

A canvi, però, no he suat en cap moment en tot l'estiu. Bé, sí, quan he anat a jugar a squash i els dies que vaig ser per Barcelona.

Us desitjo a tots i a totes molt bona rentrée, salut i força!

Tot i que no puc fardar de fotos de països llunyans, us en deixo un parell de l'estada que vam fer a Zermatt.



La muntanyeta que hi ha rera meu és el Monte Rossa, de més de 4600 metres d'alçada. És la segona muntanya més alta dels Alps després del MontBlanc.


I aquesta és la muntanya més magnetitzant que he vist a la meva vida: el Matterhorn o Cervino de 4478 metres.

Per cert, les fotos són del mes d'agost i el pics tenien neu fresca! De fet, als peus del Matterhorn hi ha unes pistes on es pot esquiar o fer snowboard els 365 dies de l'any. Im-pressionant!

dimecres, d’agost 05, 2009

TANCAT PER VISITES

Ara fa uns quants dies que vàrem començar la primera tongada de visites des que ja som dos a "chez" Palacios a Fribourg. Com podeu imaginar-vos aquells que em coneixeu de menjar, beguda, gresca i xerinola no en falten pas. O sigui que durant uns quants dies poso el cartell de TANCAT PER VISITES!!!

Molt bones vacances a aquells que ja n'estigueu gaudint i a aquells que les heu de gaudir aviat.


dissabte, de juliol 25, 2009

La nit més important de l'any

Aquesta és la nit que més agrada de tot l'any. Avui és la Nit Boja de les Santes. Aquest serà el primer any en molt de temps que no participaré ni del Desvetllament Bellugós, ni de l'Escapada a la Negra Nit, ni de la pujada cap al Parc ni, snif, snif, de la Ruixada.

Espero fer tots els possibles per ser-hi l'any vinent. Hi ha coses que formen part de les nostres circumstàncies. I, com va dir el gran Ortega y Gasset, "jo sóc jo i les meves circumstàncies".

A les onze de la nit un calfred em sacsejarà el cos quan comenci a sentir les primeres notes del "Bequetero".

Encara que avui serà només dins dels meus records.

El meu cor segueix sent Capgròs.

GLÒRIA A LES SANTES!


dimarts, de juny 09, 2009

Adrede



Podrías no haber estudiado y querido a la cultura germánica.
Pero lo hiciste, adrede.
Podrías no haberte exiliado y haberte convertido en mártir.
Pero quisiste seguir luchando con la pluma desde el exilio, adrede.
Podrías no haberte dedicado en cuerpo, mente y alma a la poesía.
Pero escribiste poesía y prosa, adrede.
Podrías haberte salvado.
Pero decidiste decirnos a todos "No te salves", adrede.

Y yo, adrede, te he seguido desde que me descubrieron tu don.
Y yo, adrede, me he vuelto a enamorar de la poesía gracias a ti.
Y yo, adrede, terminé ayer una de tus últimas obras.

Aunque tú no te has marchado; simplemente nos sigues enseñando cómo "Vivir adrede".

dijous, de juny 04, 2009

La Decadència

Quan estudiàvem literatura catalana hi havia un període anomenat Decadència que, aproximadament, anava de finals del segle XV i principis del segle XVI fins els inicis de la Renaixença a mitjans del segle XIX. Us prego em disculpeu si no estic gaire precís amb les dates.

El cert és que els records que tinc de quan llegia sobre aquella època eren bàsicament resignació, grisor i falta d'il·lusió envers el futur. En els últims anys, la "inteligentsia" nacionalista de Catalunya ha començat a comparar l'actual estat de les llibertats del país amb aquelles de l'Edat Moderna i principis de la Contemporània. No em veig capacitat per dir si tenen raó o si, simplement, estan tristos perquè CIU porta uns anys sense tenir la clau al pany de la banda de muntanya de la plaça Sant Jaume.

No obstant, avui, llegint l'article que tot seguit trobareu m'ha vingut al cap el terme Decadència, però no per Catalunya ni per CIU, ni pel Carod, ni per ningú més de la colla pessigolla. M'ha vingut per quelcom molt més important des del meu punt de vista: la classe mitjana, l'eix vertebrador i el suport financer de l'Estat del Benestar. Us convido a què el llegiu i en traieu les conclusions que creieu pertinents.

Jo, personalment, estic força desencisat per les perspectives de futur del meu país. I això em raca. Perquè és on he viscut gairebé tota la meva vida i on es troben les meves arrels. Només desitjo que l'escriptor de l'article estigui equivocat.

Per últim, demano disculpes per no haver trobat la versió en castellà, segurament deu estar dins del lloc web d'El País però jo no l'he sabut veure.

Agafeu-vos fort que ve tempesta.

The Middle Class: An Endangered Species?

RAMÓN MUÑOZ - Madrid - 04/06/2009

It is ridiculed by poets and libertines; idolized by moralists; the target of speeches by politicians, popes and all others who climb into the pulpit to recruit voters or followers; evasive of revolutions; the pillar of families and communities; the lifeblood of public treasuries and guarantor of the welfare state. The middle class is the true face of Western society. In a globalized world, where even in the poorest country you can always find someone with enough money to go for a ride in a space shuttle, only the pre-eminence of the middle classes distinguishes so-called developed nations from the rest. Countries cease to be poor not because of the positions their millionaires occupy on the ranking of the world's largest fortunes -if this were true, Mexico and India would be at the top of the list- but because of the size of their middle class.

It seems, however, that the middle class is in danger, or at least, in freefall. This is what sociologists, economists, journalists think, and, moreover, what more and more statistics confirm. Like the dinosaurs, this social class still dominates, but the current recession could wipe it off the face of the earth. The process will be gradual, not instantaneous, but inevitable all the same. The new dominant class that will replace it may well be the fast-growing group of mileuristas -a term coined by the student Carolina Alguacil, who wrote a letter to EL PAÍS in August 2005 complaining of her work situation- those who earn no more than 1,000 euros a month. Just as when mammals substituted their giant ancestors, these individuals are better-equipped to adapt to difficult circumstances. The poor also adapt, but they are excluded, while 1,000 euros-earners are part of the social fabric.

The mileurista phenomenon not only affects young, recent university graduates who must accept low salaries to build their resume. In recent years, it has grown to include qualified manual workers, immigrants, employees and middle-aged professionals who have been forced out of the job market and even into early retirement. In Spain, it is estimated that as many as 12 million people earn 1,000 euros a month.

Even politicians are starting to take notice. The measures announced by the prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero, during the state of the nation debate (though they were later toned down) seem to be the first specifically designed for this group: an increase in aid to those who rent, to remove the housing deduction for middle incomes, deductable transportation passes and in particular, an unlimited number of free masters degree courses for out-of-work graduates. Masters degrees, postgraduate studies, PhDs, languages -the hallmark of this "Peter Pan" generation, which is said to be the best-trained in history but does not move out of the family home until an average age of nearly 30.

Statistics clearly show that 1,000 euros-earners are gaining more and more ground on the middle class. One of the most revealing figures comes from the Wage Structure Survey carried out by the National Statistics Institute (INE): the average salary in Spain in 2006 (the last time the study was done) was 19,680 euros a year. Four years earlier, in 2002, it was 19,802 euros. That is, during the period of greatest prosperity in the Spanish economy, not only did salaries not grow, they fell, even more if you allow for inflation. Earnings plummeted even during the boom years, regardless of the political party in power (since 1995, the Socialists have governed, followed by the conservative Popular Party and the Socialists once again). The wealth generated during all this time has mainly served to increase capital gains. As a result, today half of all Spaniards earn under 15,670 euros a year: they are mileuristas.

Trends like these have led some, like the journalist Massimo Gaggi and the economist Eduardo Narduzzi, to assert that the middle class is on the verge of extinction. In their book El fin de la clase media y el nacimiento de la sociedad de bajo coste (The End of the Middle Class and the Birth of the Low-Cost Society), they predict the appearance of a new, polarized social system, with a small, increasingly wealthy class of technocrats on the one hand, and a declassed mass that would include the former middle and lower classes. The latter would be defined by very limited purchasing power, the target of products and services offered by low-cost companies such as IKEA, McDonald's and Zara.

Gaggi and Narduzzi go on to argue that "the disappearance of the middle class implies the collapse of the welfare state, because the class of the masses is no longer interested in paying high taxes as a political compensation to the working class, which has been largely absorbed by the class of the masses. The resulting society is less stable [...] and potentially more drawn to reactionary political alarms capable of trading more welfare for less democracy. It's also a society without a clear identity of shared values, which makes it opportunist and consumption-oriented, without any long-term projects."

The middle class is shrinking all around the developed world. In Germany, for instance, a McKinsey report from May of last year, when the worst of the crisis was yet to come, showed that the middle class had gone from representing 62 percent of the population in 2000 to 54 percent. By 2020, the report estimates that it will fall way under 50 percent. In France, where mileuristas are known as "baby losers", unemployment among university graduates has risen from six percent in 1973 to 30 percent at present. In Greece, where salaries are even smaller, they talk about the "700-euro generation".

In the United States, the phenomenon is associated with Wal-Mart, the world's largest retail chain, with 1.3 million employees. Its success is based on low prices at the expense of tiny salaries, minimal social benefits and the mass importation of cheap products from emerging markets, which is destroying domestic industry. In response to this Walmartization of the United States, President Barak Obama set up the Middle Class Task Force, with the goal of alleviating the situation of a social group to which 78 percent of the country's citizens say they belong.

Meanwhile, the boundary that separates the middle class from exclusion and poverty is disintegrating. From New York to Madrid, the demand at soup kitchens is growing. In Spain, a 2007 study by the INE found that nearly 20 out of every 100 people were living under the poverty level. What's more, the last FOESSA report on social development and exclusion found that12.2 percent of Spanish households contain "poor" members; that is, those who are socially integrated but with insufficient income who are at a high risk of becoming excluded.

Other experts are more optimistic and do not think that the middle class is dying out at all. "This is an overly simplistic assertion that ignores some of the major long-term advances made in Spanish society... Even though inequality levels are high here compared to the rest of Europe, we are still far from being a polarized society," says Luis Ayala, a professor of applied economics at Rey Juan Carlos unversity. In this country, where unemployment is at a record high of four million, an even more telling figure shows just how precarious the situation of the middle class is: in over one million families, every single member is now out of work. Moreover, the unemployment rate among principal earners has reached 14.5 percent, a very similar rate to that of the spouse or partner (14.4 percent), whose income is considered supplementary.

This leads us to the question: How are parents going to help their children if they have lost their jobs themselves? According to Josep Pijoan-Mas, a professor from the Centro de Estudios Monetarios y Financieros (CEMFI), "The increase in inequality on an individual level is amplified when we group the data by household. This suggests that, contrary to popular belief, the family is not a good safety net in Spain: when one member of the household experiences a loss in income, the same thing happens to the remaining members," he says.

Claiming that for the first time since World War II (or the Civil War in Spain), future generations will be worse off than their parents may seem like a recklessly bold assertion. Never have so many young people studied abroad, done so much travelling or gotten so many degrees. But this sensation of wealth is illusory and tied to family dependency. The number of young Spaniards who are totally independent financially fell from 24 percent in 2004 to 21 percent in 2008, according to the latest report by the Instituto de la Juventud (Injuve). The same trend can be seen across Europe. The number of "old students" has grown at a dizzying rate in the last few years; 51 percent of all full-time students in the EU are over the age of 30, according the EU Youth Report published in April. But when these veteran pupils finally enter the job market, they can expect to find temporary contracts -perhaps forever. Others will join the workforce at the age of 33 and by the age of 50, run into a layoff plan or pre-retirement. "The problem is, we offer jobs that anyone can do. That's why, oddly enough, young people will respond to the crisis depending on their chances of waiting and getting the proper training. In that regard, their parents' purchasing power and educational level is decisive," says the sociologist Andreu López, one of the authors of the most recent Injuve report.

But young people are not the only ones who are suffering. The thousands of workers who are now losing their jobs may re-enter the job market when the crisis is over, but not with the same conditions. For example, the huge group of construction workers who have supported the Spanish economy will have to find work in other sectors. "Everything they've learned professionally in recent years will be of little or no use to them. When they find new jobs, their salaries are not likely to be high," says López.

Governments have found a miraculous cure for unemployment and job precariousness: research, development and innovation: what Zapatero has dubbed the "new productive model." Aside from the fact that technology industries do not require a large labor force, the premise is based on a kind of fallacy: the idea that emerging countries are just going to sit around and wait while we turn our Andalusian farms into superconductor chip factories and genetic labs.

Considering this climate of insecurity, it is hardly surprising that 45.8 percent of Spain's unemployed are thinking about sitting for official examinations and 14.6 percent are already preparing for them, according to a survey by Adecco. Being a civil servant has become the dream of any Spanish worker, and it may be the last stronghold of the middle class. The only danger is that the price of government employees is increasingly high for a country where revenue from social security -not to mention business and income taxes- is plummeting. The last survey of the working population (EPA) shows that there are now three million civil servants, which will cost taxpayers a total of over 103 billion euros this year, according to data from the Ministry of Territorial Policy. Can such a struggling economy afford to pay government salaries amounting to 10 percent of the wealth generated by the country in an entire year?

With such a bleak outlook for so many people, one might think that major social upheaval is around the corner. Some warn that radical movements, such as neo-fascism, are resurfacing. For the moment, none of this has occurred. General strikes organized by traditional labor unions in countries like France and Italy have had little consequence, because the individuals affected the most -the unemployed and those who earn under 1,000 euros- don't feel represented by them. In Spain, no such strikes have even been announced.

It may not be very romantic to say that once again, we are not going to see a revolution. But it is highly likely that the erosion of the welfare state will be accepted with resignation. Politicians will meet it with indifference, increasingly gravitating towards a politics of spectacle, as exemplified by Silvio Berlusconi and Nicolas Sarkozy, whose social life gets more media coverage than the measures they adopt as the heads of their governments.

Along these lines, economist Santiago Niño Becerra thinks that at present, "ideology is practically dead" and that we will gradually move towards a political system where a group of technocrats will call the shots and "people, the populace, will have less and less of a say".

He foresees a post-crash society of "insiders and outsiders": those who are necessary to generate GDP and those who are not: "We will see the rather rapid formation of a group of necessary individuals who will contribute to the generation of GDP, whose total volume will decrease compared with the present moment; highly productive people with high salaries (this is why their GDP per capita will be much higher than now). The rest, a fairly homogenous group, will include temporary employees when needed who collect a subsistence subsidy that covers their most basic needs to complement their working income. Recovery will come through productivity, efficiency and the necessary technology; but in this trinomial, very few workers are needed."

The Italians Gaggi and Narduzzi share this impression. In their most recent book, El pleno desempleo (Full Unemployment, 2009), they paint a picture of a labor situation with no contractual benefits, baby boomers (the generation currently between the ages of 40 and 60) who are postponing retirement, temporary service contracts and self-employed workers with no security... and in spite of all this, an amorphous, resigned society.

"The masses of the 21st century are a non-material, figurative social form in the sense that it is rare to see concrete political or social manifestations in the street, while it is easy to identify mass trends or behaviors such as the use of Google or the passion for the iPhone," they argue. "This means that four million unemployed are less dangerous today than they were in 1929, because there is no political ideology that agglutinates their discontent and dissention. Also, labor unions have gotten weaker. The current crisis politely contradicts what we said in our essay last year: the job market is becoming so flexible that most workers are in effect unemployed. It is the triumph of capital as a factor of production, which is apparently in crisis, but the crisis is actually the excuse to give the final push to the few remaining certainties that workers still have".

Four years ago, Carolina Alguacil hit the nail on the head when she defined the term mileurista. "A young university graduate, with foreign languages, postgraduate studies, masters degrees and courses under her arm (...) who earns no more than 1,000 euros. Who spends over a third of her salary on rent, because she likes the city. Who doesn't save, doesn't have a home, car, or any children; who lives from day to day... Sometimes it's fun, but it's starting to get tiresome." If we had to update this definition, we might add: "The mileurista can now be any age. He earns 1,000 euros a month, doesn't save, lives from day to day off sporadic jobs or subsidies, yet despite all this, he doesn't rebel."

The 'Plug Generation'

Internationally, they are known as baby boomers. In Spain, they are called the "plug generation", which refers to all those born in the 1950s and 60s, coinciding with a spike in the birth rate. They filled almost all positions of responsibility in politics, business and even culture, blocking access to subsequent -and supposedly better-trained- generations.

They hold the permanent, best-paid positions, protected by workers' rights and powerful unions, while mileuristas are left with precarious, temporary jobs. The annual salary of workers with temporary contracts was on average 32.6 percent less than those with permanent contracts (2006 Wage Structure Survey).

But not all forty-somethings are successful heads of the family. They also suffer from a polarized situation. The salary gap between executives and employees has widened in recent years. Directors of companies with over 10 workers earned 206.6 percent more than the average salary in 2006.

In times of recession, all eyes turn to them. Apart from being the target of layoff plans, pay cuts and cuts in services, baby boomers will be the suckers, with their taxes, who will have to shoulder the growing debt countries are accumulating to weather the crisis. And this, without taking into account the threat that their pensions may not be there when they reach retirement age, as the IMF and other harbingers of doom never stop warning us. But even though they may be a burden on the workforce, they are also the lifeblood of consumption. So we'd better think twice before pulling the plug, lest the gas should escape.

dijous, de maig 28, 2009

Tocant el cel



Gràcies, Víctor, per espantar els seus davanters amb la teva mirada folla.
Gràcies, Carles, per lluitar fins al final i demostrar que saps atacar quan cal.
Gràcies, Touré i Sylvinho, per estar al 100% el dia més important de la temporada.
Gràcies, Piquenbauer. CR7 somiarà amb tu durant força temps.
Gràcies, Xavi, per tenir un guà on la resta tenim un peu.
Gràcies, Andresín, per ser tan i tan GRAN.
Gràcies, Samuel, per no abaixar mai els braços i tenir sempre gana i ganes de marcar.
Merci, Mr. Henry, votre finesse est superb.
Gracias, Leo, por ser el más pillo de la clase.
Gràcies Busi, un nou producte de qualitat de La Masia.
Gràcies Dani Alves, Abidal, Keita, Màrquez i Bojan, heu fet una de les millors temporades de la història.

Sobretot, mil gràcies Doctor Guardiola, per haver-nos i haver-te regalat aquest any de futbol inoblidadble.

He viscut cinc de les sis finals de Copa d'Europa/Champions League del Barça i he gaudit de les victòries i he plorat les derrotes. Però, ahir, oh Déu meu ahir, va ser la primera vegada que ploro de l'emoció per una victòria esportiva aliena. Perquè, encara que som més que un club, i avui tots ens sentim especialment contents, la copa la van guanyar ells. I jo els agraeixo de tot cor.

Ahir em van fer sentir a casa en la distància.

Ahir vaig cridar Visca el Barça i vaig gaudir la victòria amb companys de la feina (algun del Manchester, je, je, q cbrn!).

Ahir, oh Déu meu ahir, vaig sentir que podia tocar el cel amb la punta dels dits.

diumenge, de maig 24, 2009

Per què no en tinc?

Durant molt de temps no calia respondre la pregunta. De fet, poca gent hi tenia accés. Més tard, amb la típica progressió dels fenòmens virals, tothom en va tenir. Tot d'una, els que no en teníem passàvem a ser uns nous proscrits, uns asocials que no volíem participar de la última tendència "cool" importada des de l'altra banda de la bassa.

I ara, Déu meu, ara la pressió comença a fer-se bastant feixuga. Però, ves per on, sóc una mica tossut i, quan poca gent sabia el què era un xat, jo ja l'havia provat. Estic parlant de l'any 1996, que un ja té una edat.

Així que, ho torno a dir: NO TINC UN MALEÏT COMPTE DE FACEBOOK!!! I no en vull tenir, per les següents raons:

1.- No m'agraden els xats, els trobo una sobirana pèrdua de temps.
2.- No vull tenir una miríada d'"amics" que fa vint anys que no he vist, ni ganes que en tinc.
3.- Facebook fou un invent d'un nen pijo de Harvard que, a més, va començar el seu codi després de saltar-se unes quantes normes de seguretat i ètiques.
4.- Ja hi ha fotos meves i de persones molt properes a mi penjades a Facebook sense el meu consentiment. A aquells que ho heu fet, us recordo que el dret a l'imatge està recollit per llei. Evidentment, no em posaré a denunciar a la gent que m'estimo però, com a mínim, no participaré del joc.
5.- Qualsevol programa de xat és inherentment viciós i suposa una pèrdua d'intimitat. Tot i que això podríem aplicar-ho a moltes altres aplicacions: Skype, ICQ, Twitter, etc.
6.- Per tal de comunicar-me amb la gent ja tinc dos números de mòbil, un de fix, dos comptes de correu i dos d'Skype. Ah!, i aquest blog, és clar.
7.- La més important de totes les meves raons: no em surt dels nassos! Ja he caigut en prou "modes", "trends", "movements" com per poder dir no a aquesta.

Finalment, a tots aquells i totes aquelles que em critiqueu per no tenir Facebook us diré que el e-mail funciona de meravella i l'Skype és encara millor, perquè es pot mantenir una conversa amb so i imatge.

Uf!, tenia unes ganes de dir això en veu alta...

Apa, ens veiem a l'Skype, :-))


diumenge, de maig 03, 2009

Mediterrani

Hi ha moltes coses que canvien quan deixes enrere la comarca. Els dies ja no estan plens de la humitat que tot ho envoltava ni la primavera fa olor de sal ni les maduixes de Sant Pol es troben als mercats. Quan vas a treballar al matí no albires el seu immens color blau. El color del bressol de la nostra civilització.

De vegades tens la sort de trobar-te un llac meravellós que et fa dubtar per un moment, però la inmensitat alpina et fa recordar que són, simplement, petits mars interiors entre valls i muntanyes. Bo i així, si t'asseus a un banc vora el llac de Murten en una tarda de dissabte i tanques els ulls mentre escoltes la remor de l'aigua contra les roques, la teva ment viatjarà mil quilòmetres fins les nits de Lasal i els arrossos negres de Cambados. O l'olor a oli massa fregit de Can Margarit. O a la mirada còmplice d'un amic dient-te que avui és la nit d'intentar-ho amb aquella noia.

Hi ha qui diu que un home ha de tenir el seu lloc al món. Potser és cert, però jo crec més en l'arrelament de les vivències. I aquestes acostumen a estar situades a un determinat lloc geogràfic. Al llarg dels anys he conegut gent molt arrelada al seus records però sense lloc on sentir-se especial. Aquests són els autèntics apàtrides voluntaris. La resta, però, som desarrelats a terminis, sabedors que algun dia haurem de lluitar contra la sensació de no saber qui som, d'on venim i a on anem.

Quan aquell dia arribi serà el moment de posar a la balança tots els ets i els uts d'allò que volem del nostre futur i decidir què en farem. No hi ha llibertat més forta i més perillosa que la d'aquell que decideix llaurar el seu endemà sense tenir por de les llàgrimes dels canvis.

Quan s'està fora de l'abast de la xarxa de protecció familiar i d'amistats segurament hi hauran moments de dubte. Dubtar és bo, el dubte metòdic pot ser una gran força inductora de coneixement. La por, el témer allò que ens durà l'esdevenidor és el nostre enemic a batre. No hi ha major responsabilitat que la de ser lliures. I la llibertat exigeix estar sempre a l'aguait.

Les nits estelades són precioses als Alps.

Però encara ho són més al Maresme.


dijous, d’abril 23, 2009

La Diada


Doncs, sí, ja hi tornem a ser! Ja som a la Diada, l'autèntica, la veritable Diada de Sant Jordi.

La de les roses, les empentes a les rambles, la cerca inexorable d'un best-seller traduit al català, les senyeres als balcons (diuen que aquest any hi ha més estelades que mai).

Simplement, avui sí he sentit enyorança. Poques coses em fan sentir-me més especial a casa com la Diada de Sant Jordi. És quelcom únic al món i tant rocambolesc com el meu propi país.

Per tot això, Bona Diada!

dijous, d’abril 16, 2009

14 d'abril


Dimarts passat fou 14 d'abril. Juntament amb l'11 de setembre són dos dies que m'emocionen molt. I no només pel rerafons polític. Per meravellosos motius personals, també.

Dimarts passat fou 14 d'abril. Fa 78 anys de la proclamació de la IIa República Espanyola. Una utopia frustrada per la barbàrie i per arribar massa tard o massa d'hora.

Dimarts passat fou 14 d'abril. I encara se'm posa la pell de gallina quan veig una bandera republicana, potser la única que m'emociona un xic. A banda d'un drapeau totalment vermell.

Dimarts passat fou 14 d'abril. Els meus respectes als homes i les dones que van intentar fer-la possible. Vàreu arribar tan lluny que encara ens il·lumineu amb la vostra saviesa.

Dimarts passat fou 14 d'abril. Fa 78 anys que va començar l'inici de la fi de la IIa República.

Salut i República!

dilluns, d’abril 13, 2009

Deute de fotos

Tal i com vaig prometre, penjo algunes de les fotos de les joies que vaig veure al Saló de Ginebra amb Maese Smiley. No vull entrar en polèmiques, però Lamborghini, Ferrari i Alfa estan una passa per endavant de la resta. Que bellissimi machini !!

Tres exemples que crec que resumeixen l'edició d'enguany:

Primerament, el Dodge EV, exemple de la incompetència gerencial i tècnica de Chrysler: és una còpia sota llicència del Lotus Exige i el motor elèctric el fabrica una marca japonesa amb fàbrica a la Xina. Quin valor afegit hi posa la firma d'Auburn Hills? Cap! Una mostra més del pitjor del "rebadging". Però tranquils, a menys que Fiat s'hi posi de valent (la qual cosa dubto), aquesta ganduleria de prototip no arribarà mai a la fase de producció. A més a més, si voleu un esportiu elèctric, ja n'hi ha un i molt bo: el Tesla Roadster .


En segon lloc, la irracionalitat del alemanys de la classe "Premium": el Mercedes SLR Stirling Moss. Que no saben que hi ha crisi? En tot cas, és una preciositat!


I, per últim, quelcom més que un cotxe, l'obra d'art de la firma d'Arese: l'Alfa Romeo 8C Competizione. No calen els comentaris:


Per cert, si algú gosa dir que no li agrada, cap problema, només en fabricaran cinc-cents, així que un menys per posar-se a la llista d'espera!

Llàstima que no tingui 120000 euros disponibles!

dimecres, de març 25, 2009

Hi ha noms que et queden per sempre. Aquells que et recorden els avis, els amics de la infància, els primers amors, el jefe que enviaries a pastar fins i tot anys després d'haver deixat aquella feina... Tots en tenim de noms a les sales més fosques de la nostra memòria. Potser per això m'ha sobtat el nom de la banda dels meus molt apreciats Marc i Sole: Grand Daughter Emma. Un dels noms que difícilment oblidaré, associat a la meva adolescència i a tot el bo i dolent d'aquella etapa de la meva vida.

Mentre escolto la seva bona música no em puc estar de pensar en com passa el temps. Fa quatre dies estàvem a Barrock o Little Rock agafant les primeres turques i ara n'hi ha que fins i tot són pares! Però, si us haig de dir la veritat, no en sento cap, de melangia. Ans al contrari, crec que la vida està per viure-la i saber-ne treure el millor que s'hi dóna. Tot i els desencisos, el bagul dels meus records és curull de moments entranyables amb la colla pessigolla dels Sales, la de JSC i la dels inclassificats que tant m'heu aportat.

Tempus fugit que deien els llatins. Potser sí, però crec que amb els anys estic aprenent a gaudir més dels moments bons i a mirar de superar-ne els dolents. Suposo que tantes nits veient caure la neu m'estan tornant reflexiu. O potser és que estic aprenent a conèixer-me millor. O no, o qui sap, tant és. El cert és que avui la música de dos amics m'acompanyen i em fan sentir més a prop de tota la meva motxilla afectiva.

Salut, bon vi i millor ...

PD: Les fotos del Saló de l'Automòbil encara no han pogut estar descarregades per problemes tècnics però hi seran!

¡Olé a los artistas !

dilluns, de març 16, 2009

Geneva Auto Show


Ara fa dies que no escric cap entrada al diari. Estic passant per una greu sequera d'idees. No obstant, ahir vaig rebre una bona injecció de coses per comentar: Ferrari, Lamborghini, Tesla, Spyker, Wiesmann, Pagani, Koenigsegg i Porsche. Uf! Quina passada!!! Tants i tant anys esperant veure l'autèntic i millor saló de l'automòbil, Geneva Auto Show! I, amb la inestimable companyia de Maese Smiley, amb el qual ens vam fer un tip de "rajar" dels decadents Chrysler i GM. I, és clar, revisar els motors exposats i les noves tendències híbrides. Em va faltar poder fer la visita amb unes vint mil persones menys, potser l'any vinent.

Encara no he pogut carregar les fotos que vaig fer, però us recomano aquest enllaç del millor que s'ha vist per la mostra enguany.

Fins aviat!

PS: Faci el que faci la resta, no hi ha cotxes més bells que els italians. Encara babejo recordant l'Alfa 8C Spider!


dimarts, de febrer 03, 2009

I van sis!!!


Doncs, sí, l'equip de la cortina de ferro dels setanta, de Jerome Bettis, de la ciutat de la siderúrgia i la reconversió industrial ja té sis Superbowls! Ahir, en una final molt emocionant, els Pittsburgh Steelers van imposar-se als Arizona Cardinals amb un touchdown increïble als últims segons. Només em sap greu les incomptables penalitzacions que li van pitar a l'atac dels Cardinals. Hagués estat encara més divertit.

Pel record em quedo amb la potència i classe de Fitzgerald i Kurt Warner per part dels Cardinals i amb Santonio Holmes, salsitxa Roethlisberger i el touchdown de cent iardes de James Harrison per part dels Steelers.

Tot i que no sóc fan dels Steelers, reconec que ningú ha guanyat tants títols com ells i, ahir, van demostrar tenir raça com pocs. Remontar una final en menys d'un minut no es fa tots els dies.

Llàstima que si haguessin guanyat els Cardinals jo sé d'un tal Abbot que hagués hagut d'aguantar anys de comentaris sarcàstics envers els gatets de Cincinnati...

dimarts, de gener 20, 2009

Inauguration Day

Yes, they could. Avui és d'un aquells dies que sents que estàs vivint la història en temps real. Un fet protocolari i simbòlic com el jurament i el discurs inaugural del 44è President dels Estats Units d'Amèrica s'ha convertit en "must be" a nivell global.

No vull fer-me gaires esperances del què suposarà la seva presidència, com tampoc no me'n vaig fer quan William Jefferson Clinton va jurar el càrrec. Si és cert que a la maduresa s'hi arriba després del desencís, jo dec ser ja madur. Un altre president en el qual vaig creure va trair-me. I no em fa por dir-ho. Va incomplir la seva paraula, la única cosa que diferencia la gent honesta dels que no ho són. I la política hauria de ser l'art de la honestedat a més de l'art d'allò que és possible. Perquè, per fer el que és possible no cal la política, simplement el dia a dia ja ho farà.

Potser per això no vull encisar-me amb la fanfàrria imperial del nomenamet de Barack Husein Obama. En primer lloc, perquè jo sóc dels que pensa que "Facta non verba" i perquè fins i tot si arriba a ser un bon president pels EUA no ha de ser, ni molt menys, quelcom positiu per la resta del món.

Bo i així, acostumat a la mediocritat política i intelectual del meu país, veure algú que sap pronunciar un discurs (encara que s'hagi embarbussat durant el jurament previ) correctament, amb empatia i realisme al temps que donant energia em produeix una certa admiració. Com de ridículs es veuen els cònsuls de l'imperi a París, Londres, Roma i Madrid dient que ells són els Obama dels seus païssos respectius. N'hi ha per llogar-hi cadires.

Sigui com sigui, ja puc afegir una experiència més al meu petit raconet de la història. De moment, la guardaré vora la foto de l'entrada d'Espanya i Portugal a la Comunitat Econòmica Europea, la dels ciutadans de Berlín Est derribant el Mur, la del llençament d'Antonio Rebollo cap el pebeter olímpic de Barcelona, la del gol de Koeman i la del gol d'en Belleti, la de la manifestació contra la guerra de l'Iraq, la de la jornada de reflexió del 2004 i d'altres que em reservo.

Només espero no haver d'acabar-la guardant amb la d'Hipercor, l'11-S, l'11-M, la renúncia de Gorbatxov, l'elecció i reelecció de George W. Bush i tantes d'altres que vull no escriure perquè encara em frapen.

¿Que será, será?
Whatever will be, will be?
The future is far to see...
¿Que será, será?