Avui fa tot just una setmana que vaig tornar de Texas. M'hi vaig estar una setmana per mirar de fer una bona empenta a un projecte que tenim entre els meus col·legues d'allà i el meu equip. Bé, i també, per tenir unes vacances pagades per la empresa. Almenys és el que va semblar-me després de fer balanç del seguit d'activitats que vaig tenir l'oportunitat de gaudir.
Com us podeu imaginar tot va començar amb un vol transatlàntic (el meu primer cop) des de Zürich fins a Dallas fent escala a Madrid i Philadelphia. Encara em faig creus de la pallissa, prop de 24 hores des que vaig enlairar-me a Zürich fins que vaig arribar a l'hotel a Fort Worth. I, és clar, com que suposadament estem de restriccions pressupostàries, tot en classe turista. Sort que els consells del senyor Smiley van ajudar-me a no passar-ho malament: gens de begudes amb gas, caminar dins l'avió i mirar d'acostumar el cos a l'horari del país d'arribada.
A més a més, van haver-hi contrastos considerables entre l'atmosfera de silenci d'hospital a l'aeroport de Zürich, la rauxa i la parla ibèrica de Madrid, el bullici de la costa est a Philadelphia International i el "cowboy accent" en arribar a Fort Worth. Com si m'haguessin inserit dins d'una pel·lícula, vaja.
I quan, després d'un dia viatjant, arribes a recollir el teu petit utilitari a AVIS, comences a fer-te la idea del que suposa ser al país dels "pick-up trucks": el meu cotxet era un Jeep Liberty!
Una bestialitat amb un motor V6 i 3.7 litres de cilindrada, aberrant. De tota manera, només entrar a la "freeway", versió texana de l'anglès "motorway", vaig entendre que allò era un utilitari: camions de morro llarg amb tubs d'escapament en forma de xemeneia, autèntics SUV de més de cinc metres de llarg, pick-up trucks que podrien arrossegar l'autobús del Barça si torna a espatllar-se jugant amb russos, i altres petiteses.
Després de superar el primer "reality check", els dies de feina van ser força normals tot i el fet de ser a ianquilàndia: aigua de color negre que ells anomenen cafè, menjar de dieta (vaig guanyar dos quilos en una setmana), molta gent "prima" arreu i cubicles calcats als de les pel·lis:
D'altra banda, no em queixo gens: la hospitalitat que van mostrar amb mi fou digna de prínceps. A banda de passejar-me per tot arreu, em van dur a gaudir de bona cuina tex-mex, pollastre fumat, steaks, bona cervesa (encara que sembli estrany sent els USA) i millor ambient.
I, el millor de tot, el que va convertir el viatge en una experiència inoblidable: dijous nit Dallas Mavericks vs Indiana Pacers a l'American Airlines Center en llotja VIP (pagada per un proveïdor habitual al qual se li facturen força dòlars, tot sigui dit), divendres autèntic High School football a l'estadi dels Southlake Carroll i dissabte, ai, dissabte: el Red River Rivalry!!!! Per aquells que no seguiu gaire el futbol americà, pels texans és gairebé com un Barça-Madrid, amb la diferència que els seguidors dels dos equips (els Longhorns de la University of Texas i els Sooners de la University of Oklahoma) es prenen plegats unes quantes cerveses i hot dogs abans, durant i després del partit. Aquí sí que haig de dir: im-pressionant. A aquells que us vaig enviar missatges dient-vos-ho, si us plau perdoneu-me, tot plegat era massa gros com per no pensar en aquells que un sap que haurien volgut ser allà.
I després, tornada a la realitat amb 24 hores més de viatge des dels 35 graus de Dallas als 8 de Fribourg. Per cert, la novatada del viatge vaig estar a punt de pagar-la a Philadelphia, quan vaig oblidar-me de la diferència d'una hora amb Dallas i van haver de fer tornar el meu avió perquè si no em quedava a terra! Quina vergonya que vaig passar, quina cara de pagès que devia posar...
Per últim, el viatge va servir per llegir-me dos llibres que m'han semblat interessants, encara que no crec que els seus autors siguin mai candidats al premi Nobel de Literatura:
DUGAIN, Marc: Una execució ordinària. Pagès Editors, 2007.
LARSSON, Stieg: Els homes que no estimaven les dones. Columna, 2008
Del segon ja se n'ha parlat força els últims anys. Cal dir que em va agradar tot i que trobo que se n'ha fet un gra massa. Sobre el llibre de Marc Dugain dir-vos que és un retrat interessant dels immutables tics autoritaris del poder a Rússia, des de l'època del Gran Tsar Roig, Iosif Stalin fins el primer Gran Tsar Blanc de la nova era, Vladimir Putin. És una novel·la lleugera però hi ha algunes reflexions interessants sobre com l'home del carrer a Rússia percep i pateix el poder; tot i que el llibre està escrit per un francès, que no acostumen a ser gaire objectius amb el món perifèric, és a dir, tot el que no sigui França.
Com us podeu imaginar tot va començar amb un vol transatlàntic (el meu primer cop) des de Zürich fins a Dallas fent escala a Madrid i Philadelphia. Encara em faig creus de la pallissa, prop de 24 hores des que vaig enlairar-me a Zürich fins que vaig arribar a l'hotel a Fort Worth. I, és clar, com que suposadament estem de restriccions pressupostàries, tot en classe turista. Sort que els consells del senyor Smiley van ajudar-me a no passar-ho malament: gens de begudes amb gas, caminar dins l'avió i mirar d'acostumar el cos a l'horari del país d'arribada.
A més a més, van haver-hi contrastos considerables entre l'atmosfera de silenci d'hospital a l'aeroport de Zürich, la rauxa i la parla ibèrica de Madrid, el bullici de la costa est a Philadelphia International i el "cowboy accent" en arribar a Fort Worth. Com si m'haguessin inserit dins d'una pel·lícula, vaja.
I quan, després d'un dia viatjant, arribes a recollir el teu petit utilitari a AVIS, comences a fer-te la idea del que suposa ser al país dels "pick-up trucks": el meu cotxet era un Jeep Liberty!
Una bestialitat amb un motor V6 i 3.7 litres de cilindrada, aberrant. De tota manera, només entrar a la "freeway", versió texana de l'anglès "motorway", vaig entendre que allò era un utilitari: camions de morro llarg amb tubs d'escapament en forma de xemeneia, autèntics SUV de més de cinc metres de llarg, pick-up trucks que podrien arrossegar l'autobús del Barça si torna a espatllar-se jugant amb russos, i altres petiteses.
Després de superar el primer "reality check", els dies de feina van ser força normals tot i el fet de ser a ianquilàndia: aigua de color negre que ells anomenen cafè, menjar de dieta (vaig guanyar dos quilos en una setmana), molta gent "prima" arreu i cubicles calcats als de les pel·lis:
D'altra banda, no em queixo gens: la hospitalitat que van mostrar amb mi fou digna de prínceps. A banda de passejar-me per tot arreu, em van dur a gaudir de bona cuina tex-mex, pollastre fumat, steaks, bona cervesa (encara que sembli estrany sent els USA) i millor ambient.
I, el millor de tot, el que va convertir el viatge en una experiència inoblidable: dijous nit Dallas Mavericks vs Indiana Pacers a l'American Airlines Center en llotja VIP (pagada per un proveïdor habitual al qual se li facturen força dòlars, tot sigui dit), divendres autèntic High School football a l'estadi dels Southlake Carroll i dissabte, ai, dissabte: el Red River Rivalry!!!! Per aquells que no seguiu gaire el futbol americà, pels texans és gairebé com un Barça-Madrid, amb la diferència que els seguidors dels dos equips (els Longhorns de la University of Texas i els Sooners de la University of Oklahoma) es prenen plegats unes quantes cerveses i hot dogs abans, durant i després del partit. Aquí sí que haig de dir: im-pressionant. A aquells que us vaig enviar missatges dient-vos-ho, si us plau perdoneu-me, tot plegat era massa gros com per no pensar en aquells que un sap que haurien volgut ser allà.
I després, tornada a la realitat amb 24 hores més de viatge des dels 35 graus de Dallas als 8 de Fribourg. Per cert, la novatada del viatge vaig estar a punt de pagar-la a Philadelphia, quan vaig oblidar-me de la diferència d'una hora amb Dallas i van haver de fer tornar el meu avió perquè si no em quedava a terra! Quina vergonya que vaig passar, quina cara de pagès que devia posar...
Per últim, el viatge va servir per llegir-me dos llibres que m'han semblat interessants, encara que no crec que els seus autors siguin mai candidats al premi Nobel de Literatura:
DUGAIN, Marc: Una execució ordinària. Pagès Editors, 2007.
LARSSON, Stieg: Els homes que no estimaven les dones. Columna, 2008
Del segon ja se n'ha parlat força els últims anys. Cal dir que em va agradar tot i que trobo que se n'ha fet un gra massa. Sobre el llibre de Marc Dugain dir-vos que és un retrat interessant dels immutables tics autoritaris del poder a Rússia, des de l'època del Gran Tsar Roig, Iosif Stalin fins el primer Gran Tsar Blanc de la nova era, Vladimir Putin. És una novel·la lleugera però hi ha algunes reflexions interessants sobre com l'home del carrer a Rússia percep i pateix el poder; tot i que el llibre està escrit per un francès, que no acostumen a ser gaire objectius amb el món perifèric, és a dir, tot el que no sigui França.
6 comentaris:
C-A-B-R-Ó
Hostia, creo que esa debió ser la palabra que el Sr Zhivago recibió más a menudo por sms durante su visita a los USA...
jo t'ho dic ara: CABRÓ!! tot i que vaig rebre els sms no sabia que eres tu. què cabrón!!!
Me n'alegro per tu, tio.
Qué cabró, aquesta rossa amb la minifaldilla....
Per cert, Sr. Es torna a obrir Shanghai ;o)
Petonets.
Moltes felicitats Jordi!!!
Ja que no tens Facebook, aprofitarem el teu blog :)
Moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada