Tocant el cel

Gràcies, Víctor, per espantar els seus davanters amb la teva mirada folla.
Gràcies, Carles, per lluitar fins al final i demostrar que saps atacar quan cal.
Gràcies, Touré i Sylvinho, per estar al 100% el dia més important de la temporada.
Gràcies, Piquenbauer. CR7 somiarà amb tu durant força temps.
Gràcies, Xavi, per tenir un guà on la resta tenim un peu.
Gràcies, Andresín, per ser tan i tan GRAN.
Gràcies, Samuel, per no abaixar mai els braços i tenir sempre gana i ganes de marcar.
Merci, Mr. Henry, votre finesse est superb.
Gracias, Leo, por ser el más pillo de la clase.
Gràcies Busi, un nou producte de qualitat de La Masia.
Gràcies Dani Alves, Abidal, Keita, Màrquez i Bojan, heu fet una de les millors temporades de la història.

Sobretot, mil gràcies Doctor Guardiola, per haver-nos i haver-te regalat aquest any de futbol inoblidadble.

He viscut cinc de les sis finals de Copa d'Europa/Champions League del Barça i he gaudit de les victòries i he plorat les derrotes. Però, ahir, oh Déu meu ahir, va ser la primera vegada que ploro de l'emoció per una victòria esportiva aliena. Perquè, encara que som més que un club, i avui tots ens sentim especialment contents, la copa la van guanyar ells. I jo els agraeixo de tot cor.

Ahir em van fer sentir a casa en la distància.

Ahir vaig cridar Visca el Barça i vaig gaudir la victòria amb companys de la feina (algun del Manchester, je, je, q cbrn!).

Ahir, oh Déu meu ahir, vaig sentir que podia tocar el cel amb la punta dels dits.

Per què no en tinc?

Durant molt de temps no calia respondre la pregunta. De fet, poca gent hi tenia accés. Més tard, amb la típica progressió dels fenòmens virals, tothom en va tenir. Tot d'una, els que no en teníem passàvem a ser uns nous proscrits, uns asocials que no volíem participar de la última tendència "cool" importada des de l'altra banda de la bassa.

I ara, Déu meu, ara la pressió comença a fer-se bastant feixuga. Però, ves per on, sóc una mica tossut i, quan poca gent sabia el què era un xat, jo ja l'havia provat. Estic parlant de l'any 1996, que un ja té una edat.

Així que, ho torno a dir: NO TINC UN MALEÏT COMPTE DE FACEBOOK!!! I no en vull tenir, per les següents raons:

1.- No m'agraden els xats, els trobo una sobirana pèrdua de temps.
2.- No vull tenir una miríada d'"amics" que fa vint anys que no he vist, ni ganes que en tinc.
3.- Facebook fou un invent d'un nen pijo de Harvard que, a més, va començar el seu codi després de saltar-se unes quantes normes de seguretat i ètiques.
4.- Ja hi ha fotos meves i de persones molt properes a mi penjades a Facebook sense el meu consentiment. A aquells que ho heu fet, us recordo que el dret a l'imatge està recollit per llei. Evidentment, no em posaré a denunciar a la gent que m'estimo però, com a mínim, no participaré del joc.
5.- Qualsevol programa de xat és inherentment viciós i suposa una pèrdua d'intimitat. Tot i que això podríem aplicar-ho a moltes altres aplicacions: Skype, ICQ, Twitter, etc.
6.- Per tal de comunicar-me amb la gent ja tinc dos números de mòbil, un de fix, dos comptes de correu i dos d'Skype. Ah!, i aquest blog, és clar.
7.- La més important de totes les meves raons: no em surt dels nassos! Ja he caigut en prou "modes", "trends", "movements" com per poder dir no a aquesta.

Finalment, a tots aquells i totes aquelles que em critiqueu per no tenir Facebook us diré que el e-mail funciona de meravella i l'Skype és encara millor, perquè es pot mantenir una conversa amb so i imatge.

Uf!, tenia unes ganes de dir això en veu alta...

Apa, ens veiem a l'Skype, :-))

Mediterrani

Hi ha moltes coses que canvien quan deixes enrere la comarca. Els dies ja no estan plens de la humitat que tot ho envoltava ni la primavera fa olor de sal ni les maduixes de Sant Pol es troben als mercats. Quan vas a treballar al matí no albires el seu immens color blau. El color del bressol de la nostra civilització.

De vegades tens la sort de trobar-te un llac meravellós que et fa dubtar per un moment, però la inmensitat alpina et fa recordar que són, simplement, petits mars interiors entre valls i muntanyes. Bo i així, si t'asseus a un banc vora el llac de Murten en una tarda de dissabte i tanques els ulls mentre escoltes la remor de l'aigua contra les roques, la teva ment viatjarà mil quilòmetres fins les nits de Lasal i els arrossos negres de Cambados. O l'olor a oli massa fregit de Can Margarit. O a la mirada còmplice d'un amic dient-te que avui és la nit d'intentar-ho amb aquella noia.

Hi ha qui diu que un home ha de tenir el seu lloc al món. Potser és cert, però jo crec més en l'arrelament de les vivències. I aquestes acostumen a estar situades a un determinat lloc geogràfic. Al llarg dels anys he conegut gent molt arrelada al seus records però sense lloc on sentir-se especial. Aquests són els autèntics apàtrides voluntaris. La resta, però, som desarrelats a terminis, sabedors que algun dia haurem de lluitar contra la sensació de no saber qui som, d'on venim i a on anem.

Quan aquell dia arribi serà el moment de posar a la balança tots els ets i els uts d'allò que volem del nostre futur i decidir què en farem. No hi ha llibertat més forta i més perillosa que la d'aquell que decideix llaurar el seu endemà sense tenir por de les llàgrimes dels canvis.

Quan s'està fora de l'abast de la xarxa de protecció familiar i d'amistats segurament hi hauran moments de dubte. Dubtar és bo, el dubte metòdic pot ser una gran força inductora de coneixement. La por, el témer allò que ens durà l'esdevenidor és el nostre enemic a batre. No hi ha major responsabilitat que la de ser lliures. I la llibertat exigeix estar sempre a l'aguait.

Les nits estelades són precioses als Alps.

Però encara ho són més al Maresme.