Una joia de la Suïssa central feta amb civada

Fa uns mesos em van oferir una ampolla de Lager de la cerveseria de Baar, al cantó de Zug. Un bon regal, sí senyor. Tal i com a mi m'agraden les Lager, senzilles, ben fetes, sense pretensions. I amb bon gust. Però els dies passen i un perd la noció del temps, així que fins fa un parell de setmanes no vaig tornar a pensar en la joieta de Baar. Així que vaig decidir fer un cop de cap i mirar d'aconseguir un exemplar de cada varietat i tastar-los a fons. Conclusió: tot i que parlen un alemany molt estrany, alguns suïssos han heretat el gust germànic per la bona cervesa. Llàstima que, com que són de la Suïssa central, la resta del món els interessa ben poc i difícilment trobareu el seu or líquid fora de la seva àrea d'influència. De fet el seu lema, imprès en totes les seves ampolles, és "Regional und Klein", regional i petit:



Personalment, jo em quedo amb les varietats Lager, Spezial i Amber. Si en voleu saber més, els trobareu aquí. Si algú n'està interessat, puc mirar de baixar-ne el proper cop que vagi cap al sud amb el cotxe. Prost!

A Man in Full

Fa uns dies vaig acabar-me aquest llibre de Tom Wolfe, l'autor de "La foguera de les vanitats". Segons diuen les crítiques escollides a les tapes del llibre, és la versió georgiana de la cèlebre novel·la que mostra totes les vergonyes de les classes adinerades de Nova York.

El relat es composa de cinc fils narratius aparentment independents protagonitzats per un empresari megalòman de la construcció (Charlie Croker), un dels seus treballadors (Conrad Hensley), un banquer (Raymond Peepgass), un advocat amb ganes de fer créixer la seva carrera (Roger White) i l'exdona del constructor (Martha Croker).

Farcit de tota mena de detalls descriptius (de vegades fins a l'extenuació), el relat es va teixint a l'entorn de les desventures dels cinc personatges centrals i de les seves interdependències, algunes de les quals força inesperades. La precisió i l'amor pel detall de l'autor fan un retrat força acurat de les dèries i les contradiccions de la Nova York del sud, Atlanta, uns quants anys després del seu moment de glòria, els Jocs Olímpics de 1996. Tot i que alguns podran considerar que l'ús dels tòpics del sud (conservadurisme de pa sucat amb oli, armes, religió i racisme encobert) és excessiu, jo vaig trobar que el perfil psicològic i social dels personatges és força encertat. Potser perquè conec alguns texans que tenen moltes coses en comú amb els protagonistes del llibre.

És una lectura entretinguda bo i les seves vuit-centes planes. El recomano a aquells que tingueu interès per entendre els costums de la gent del Sunbelt o, més concretament, del Bible Belt, els estats episcopalians i baptistes del sud dels Estats Units.

I també el recomano pel final, encara estic mirant d'assimilar-lo.


Títol: A Man in Full
Autor: Tom Wolfe
Editorial: Farrar, Straus & Giroux
ISBN: 0-374-27032-5
Data de publicació: Novembre 1998

Divorcista

Fa prop d'un any vaig publicar un article dient que estava tip d'un reguitzell de coses que creia que no rutllaven pas al meu país. Ara, ja no només n'estic, de tip: vull el divorci. Que ningú em malinterpreti. Ni he estat ni sóc independentista per motius nacionalistes, ni crec que arribi a ser-ho. Simplement, vull el divorci:

Vull divorciar-me de Fecsa-Endesa.
Vull divorciar-me de Red Eléctrica Española.
Vull divorciar-me d'en Joan Saura i d'en Joan Boada.
Vull divorciar-me de la inèrcia de les administracions públiques.
Vull divorciar-me de la mediocritat i la total falta de meritocràcia, que fa que dia rera dia la gent vulgui treballar menys, cobrar més i que l'Estat els hi faci tot.
Vull divorciar-me perquè estic tip de tenir el mateix passaport que Mariano Rajoy, Federico Jiménez Losantos, Esperanza Aguirre, José Bono y Juan Carlos Rodríguez Ibarra.

Ja no puc més. No vull la independència, i no suporto els nacionalistes de barretina. Només vull fotre el camp, que ens veiem sols i no tinguem un altre remei que espavilar-nos. Vull que s'acabin les excuses de mal pagador del tipus "Madrid no fa això o no fa allò i ens roba" o "si fóssim independents això no passaria".

Vull divorciar-me. Deixem de comportar-nos com a nens petits que només ploren i posem el què cal posar a sobre de la taula: empenta i ganes de fer el nostre camí.

El preu de la llibertat és estar sempre a l'aguait.

No m'espanta aquest preu. El pagaria gustosament.

N'estic MOLT, de tip. I vull divorciar-me dels ganduls, els polítics professionals que no han treballat mai fora de l'administració pública, els funcionaris panxacontents i els ciutadans passius.

¡Zamarreemos las encinas hasta que no queden bellotas!

Y para que no queden dudas, también lo digo en español: ¡quiero el divorcio!