dimecres, de desembre 31, 2008

Resum del 2008



Fa prop d'un mes que no publico cap entrada al blog. I no em sap greu. Han estat dies molt atrafegats i tot just ara començo a tenir l'esma necessària.

Estic escrivint aquestes línies des de la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, amb un sol mediterrani llargament esperat després d'un dels Nadals més grisos que recordo. Per sort, només pel clima. Per la resta, aquest dies de repòs m'estan servint per carregar les piles pel 2009, que promet ser tant mogudet o més que el 2008.

Vaig començar desitjant que en fos tranquilet després de 2004 (pis de Gràcia), 2005 (canvi de feina i intent fallit de pis), 2006 (compra pis Mataró) i 2007 (bodorrio). Però, com que sóc un belluguet, el dia 23 de gener volava cap a Suïssa per fer una entrevista de feina a la seu europea de la meva empresa. Només volia provar-me a mi mateix que podia intentar-ho, sense gaires esperances d'èxit (tampoc estava el 100% segur de voler la feina). Ves per on que abans de finals de mes em van dir que sí, jo encara no entenc per què, i no és falsa modèstia.

Febrer i març foren mesos de negociacions de condicions i sou. Després d'uns dies de vacances Chez Smiley per Setmana Santa, vaig donar el sí vull definitiu. I, des d'aleshores, sprint sense interrupcions fins a final d'any: tancar els projectes bàsics de la feina abans de marxar cap a Suïssa, preparar els tràmits de l'expatriació, cursets de formació, viatge de cerca de pis, trasllat i començar a treballar el 4 d'agost perquè l'1 d'agost és la festa nacional a Suïssa.

Agost de situació, setembre d'estrès, octubre d'agafar embranzida, novembre i desembre de bojos amb dos exàmens i tres viatges de feina abans de, finalment, uns dies de vacances entre Nadal i Reis.

Sort que aquest havia de ser un any tranquil...

A més a més, aquest any he pogut veure com quatre amics han entrat a la dimensió desconeguda: han estat pares! (de dos en dos, eh?) I d'altres que n'estan esperant... Per desgràcia, però, també he vist patir a una molt bona amiga. Espero que se'n refaci aviat perquè s'ho mereix i molt.

Per la resta, 2008 ha estat un any normalet:

El Barça gairebé s'enfonsa entre Laporta, Rijkaard, Deco i Ronaldinho.
ZP renova el seu mandat gràcies a la mà al coll que la COPE i el Inmundo van donar-li a Rajoy.
Barcelona se salva pels pèls d'haver de racionar l'aigua com al Sàhara.
Catalunya segueix sense el finançament que diu l'Estatut.
Carod-Rovira segueix avançant en el seu declivi polític.
El bo del Llamazares ha de dimitir després què la llei d'Hondt estigui a punt de fer desaparèixer IU del Congreso de los Diputados (al Senat mai hi han estat).
Almenys el Barça acaba l'any jugant tan bé que recorda l'època de Cruyff (serà per què el cervell del Dream Team n'és ara l'entrenador?).

Ah, gairebé se m'oblidava:

El Darfur segueix sagnant.
Orient Mitjà també.
Iraq també.
Afganistan també.
Àfrica, com sempre, també.
Els dictadors Putin, Lukashenko i Chávez estan més a prop de perpetuar-se al poder.

I... sí, estem immersos en una de les pitjors crisis econòmiques de la història després què rebentessin les guinguetes financeres de Wall Street. Ah, i un tal Madoff resulta que ha saquejat un munt de rics. Quina llàasstimmma!

Alguns, diuen, que sort que ara començarà l'Obama. Il·lusos... capta massa flaixos per no convertir-se en un nou desencisador massiu estil ZP però a escala global i amb maletí nuclear.



I, per últim, The Machine Phelps va batre tots els rècords de l'olimpisme al cub de natació de Beiging i un grup de jovenets entrenats per l'avi de Heidi van guanyar l'Eurocopa de futbol.


FELIÇ 2009!!!!


PS: Actualment estic llegint aquest llibre del gran Mario Benedetti. Molt bo, com tot el que he pogut llegir del gran Mario.

dimecres, de novembre 26, 2008

Emulant el Dr. Zhivago


Després d'aquest període d'estudi ja torno al món real. El primer de tot és dir que l'estudi ha pagat la pena i vaig aprovar l'examen. Justet, però aprovar és el que compta en aquests casos.

La veritat és que les últimes setmanes han estat una mica carregadetes. Entre l'estudi, la càrrega de feina típica de finals d'any (a tot arreu els jefes volen complir els seus objectius i miren de què facis meravelles), l'estudi i viatges amunt i avall m'ha passat el mes de novembre volant.

La millor part però, se l'ha endut aquesta última setmana. Va començar diumenge passat, quan estant a El Prat per agafar l'avió cap a Ginebra ens van anunciar que l'aeroport de Ginebra estava tancat per una enorme tempesta de neu. Vaja, que a les onze de la nit vaig demanar que em canviessin el bitllet per un a primera hora de dilluns. Torna cap a casa, dorm, lleva't a les 5 i cap l'aeroport novament.

El vol va anar força bé, vaig poder agafar un tren aviat i cap a Fribourg per agafar el cotxe i anar cap a Hünenberg. Després dels nervis del dia anterior, el viatge en tren va ser de pel·lícula. Concretament, Dr. Zhivago: el tram entre Lavaux i Fribourg era clavat a quan ell està viatjant en tren enmig de tot de paratges nevats com els de la foto que he adjuntat.

Per si no hi havia hagut prous emocions, quan vaig arribar a casa el cotxe s'havia quedat sense bateria, o sigui que canvia de maleta i torna cap a l'estació per anar fins a Luzern i després encara un altre tren fins Rotkreuz i taxi fins Hünenberg. Vaja, que vaig arribar-hi a les 16:30!!!

Després de l'experiència però, la resta de la setmana va ser normal: examen, feina a dojo i divendres i dissabte a fer una migració de xarxa a Alemanya. Tranquilito, vamos.

Sort que jo ja sabia que venia a això i que Nadal és al tombant de la cantonada, que si no...

dissabte, de novembre 08, 2008

Well, it seems they could

No sabem com serà la seva presidència: serà un nou Lula que mirarà de complir les seves promeses més importants amb sentit realista? Serà una versió americana de ZP, venedor de fum que diu voler canviar-ho però que acaba deixant tot igual? Seguirà el paral·lelisme amb Kennedy i acabarà patint d'alèrgia al plom? En tot cas, només pel fet de ser escollit ja ha canviat la història tal i com ens l'havien escrit. El temps dirà si després del show hi havia quelcom de profit. Us deixo dos vídeos de la impressionant campanya (la millor que recordo des de la que va portar Tony Blair a Downing Street) que ha fet i un extracte del seu discurs el dia de les eleccions com a mostra d'una oratòria superada per molt pocs.

Yes we can, durant la campanya de les primàries:

Vote 4 Hope, durant la campanya de les presidencials:

Extracte del discurs de la nit electoral

dimecres, d’octubre 29, 2008

En Siberia hace frío...

Ja sé que ahir vaig dir que no publicaria però el d'avui és un post especial dedicat a aquells que em volíeu enviar a Sibèria. Que sapigueu que ja hi sóc.

El meu cotxe després d'arribar des de Luzern avui mateix:

Fotos del meu barri des del menjador:

i des de la meva habitació:

dimarts, d’octubre 28, 2008

Sequera d'idees


No estic gaire prolífic últimament. A més a més tinc un examen a la vista dins de tres setmanes que no puc suspendre. O sigui que, fins aviat.

dilluns, d’octubre 20, 2008

Dedicat a totes les Laies

Fa un parell de setmanes vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure a Mr. Smiley a casa seva. Tot pintava genial: cap de setmana amb bàsquet, cervesa i bona companyia. A més a més, aquella setmana havia estat de força estrés i, realment, tenia ganes d'estar amb algú proper fent unes cerveses i tenint la mena de conversa pseudo-intelectual que acostumo a tenir amb Mr. Smiley. Emfatitzo el terme pseudo ja que ni ell ni jo formem part de la Real Academia de res. I, veient quina mena de fauna hi ha per aquells llocs, tampoc n'hi han de ganes.

Doncs, res, divendres vora les 20:00 vaig omplir una petita bossa de viatge, la vaig carregar al cotxe i vinga, que només són tres horetes. Música al cotxe, autopista per endavant, que més puc demanar? Els temps genials, en menys d'una hora i mitja ja estava endinsant-me a la pàtria de Rousseau. Tot seguint un savi consell de Mr. Smiley vaig mirar d'agafar una drecera per arribar a Annecy sense fer el voltot que fa l'autopista i estalviar-me uns quants euros de peatge. Cap a la Route National que fa baixada! Poblets savoyards preciosos fins i tot de nit, neu a les montanyes (sí, sí a l'octubre hi ha neu a les montanyes de Savoia, es diuen Alps, :-)), tempo genial... PAAFFFFF!!! ¡Coño, qué cojones ha sido eso! ¡Mierda, la dirección me tiembla, malditos gabachos y sus bordillos sin indicar! ¡¡Ojalá volviesen los hunos a quemar el p... país entero!!

Doncs això, roda destrossada i mirar d'aguantar fins arribar a una àrea de servei de l'autopista. No va poder ser. Tot just quan ja m'estava sortint a la primera àrea vaig haver de parar. I sort, que si no em carrego la llanta. Doncs apa, 10 de la nit, 4 graus de temperatura exterior i a canviar la roda. Quina rasca!!!! Quina por quan veus els tràilers passant a uns 5 metres escassos de tu!

Fred, una mica d'aigua-neu, gana i la ràbia de no haver vist el "bordillo" (com es diu en català, "bordillo"?) es sumaven a la por. I, a més, era el primer cop que canviava la roda amb aquest cotxe. I, sincerament, no m'havia parat a pensar en portar la mena d'eines que porto normalment: guants, caixeta d'eines, etc. Total, 1 hora per trobar com posar el "gato" (com es diu en català, "gato"?), aixecar els 1600 Kg del Fiat Croma, treure els cinc cargols de la roda ultraxula i, per tant, difícil de treure per acabar posant la roda de recanvi, de les de 80 Km/h!!!

Evidentment, tractant-se d'una autopista ningú va aturar-se. Cap retret, ho diu el codi de circulació. Però potser per això em va semblar encara més angelical l'arribada d'ajuda quan ja estava cansadíssim. Només em quedaven tres cargols per ajustar de la nova roda, però va ser un detall que em reconfortà. Que qui era? Una Laia. És a dir, una metgessa d'entre 25-30 anys encantadora i amable que treballava en un servei d'urgències mèdiques (tipus Sanitas). Em va donar ànims, i quan va veure que ja havia acabat em va desitjar "Bonne route" i va marxar.

I per aquest detall i per explicar-vos l'aventura he volgut escriure aquestes línies. Perquè sembla que encara hi ha gent amable i servicial al món. I que no tot ha de ser mala baba i ressentiment. De vegades, n'hi ha prou amb un detall així per retrobar la fe en l'espècie humana. Per molt que s'entesti el món en tornar-se boig.

No sé ni el seu nom ni si mai tornaré a coincidir amb ella. Tant és. Una nit freda d'octubre em va ajudar. I el més important, em va fer creure (ilús de mi) que un altre món és possible.

L'aventura va seguir amb un cap de setmana cervesser amb tarda de bàsquet inclosa (dänke Herr Smiley) i cinc hores de tornada el diumenge amb la p... roda d'emergència. El que em va costar la roda nova m'ho reservo per mi i el meu compte bancari.

De vegades, un gest pot valer el seu pes en or.

PD: La Laia és una amiga de la meva dona. Metgessa, amable i servicial, de la què n'estic segur que hagués fet el mateix.

dijous, d’octubre 16, 2008

Qui m'ha robat la fàbrica de formatge?


¿Sabían aquel del banquero que arruinó a sus accionistas y luego hizo que lo pagase todo el estado?

¿Saben que es una sala con Gordon Brown, Nicolas Sarkozy, Angela Merkel, Silvio Berlusconi y ZP?.... !Los payasos de la tele ensayando el guión!!!!

¿Saben aquel del corte de carreteras de los contructores para pedir ayudas del gobierno?


In-cre-ï-ble. Quants de vosaltres pagueu hipoteca? Per què no es declarem tots en procés concursal a veure si el govern ens rescata? Ja ho deia aquell, roba mil euros i aniràs a la presó per lladre, roba mil milions i et donaran feina com a banquer.

Fins al final de l'Antic Règim, et robava el teu senyor feudal o la ciutat on vivies. Ara no sabem qui, però sí sabem que ens roben com mai. Dels meus, dels teus, dels nostres diners pagarem els excessos d'una colla de delinqüents que no coneixen el seu pare mentre ells estan de viatge a les Maldives esperant que passi la tempesta. Però encara més greu: el Banc Central Europeu baixa els tipus d'interés i el mateix dia l'euribor puja mig punt!!! Enteneu ara perquè no ha caigut cap entitat financera espanyola?? Hipoteca a tipo variable, la más interesante para su futuro (el del banco, claro está).

Però ep, cap problema, l'Oncle Sam contractarà Obama com a president i tot s'arreglarà. Quina por que em fa, aquest home. Mediàticament perfecte, amb un discurs pseudo-progre-rosa-plastidecor, assegurant que ell és el canvi... de què em sona tot això? .... ZP!!!! La mateixa enganyifa. Però les conseqüències poden ser molt més perilloses: si Clinton bombardejà Afganistan mentre Ms Lewinsky estava fent-li cures intensives i Bush va decidir atacar Iraq perquè Déu l'hi va dir, què farà Obama quan se n'adoni que no pinta un borrall i que qui manen són Rick Wagoner (GM), Warren Buffett (Berkshire Hathaway), Mr. Goldman Sachs, Mr. Bank of America i demés?

Per sort, encara podem riure de les poques coses que no canviaran mai:

dimarts, d’octubre 07, 2008

Songs that lift u up


Hi all,

After the hardcore post I placed on Saturday, today I just want to do a short one. And I want to write in English since that's the language where most of the songs that lift me up were created.

Today I was driving back from Hünenberg after a tiring working day. My spirits have been a little bit low after some recent events last weekend (some problems with my car that I'll tell you later on and great news from some friends I missed that are in the process of something very great in their lives). But, all of a sudden, a song from Linkin Park started to lift me up as it does each time I listen to it: "Shadows of today". Thus, I want to invite you all to share with me a minimum of five songs that really lift you up when you're a little bit down. This is my brief list (it could be longer but I don't want you to get tired of my blog, :-):

1.- "Shadows of today" by Linkin Park.
2.- "Clocks" by Coldplay.
3.- "Violet Hill" by Coldplay.
4.- "You gotta be" by Melissa Desiree.
5.- "Sweet Bitter Symphony" by The Verve.

So what, do you wanna play?




PS: I've written this after having a lovely 2 Caps beer. Thanks, Mr. Smiley!
PS1: No matter what you're going through, the sun is going to rise tomorrow.

dissabte, d’octubre 04, 2008

Lectura de dissabte

Avui, simplement, crec que paga la pena que feu un cop d'ull a aquest article de Jeffrey Sachs publicat a El País:


La amenaza antiintelectual estadounidense


En los últimos años, Estados Unidos ha sido más una fuente de inestabilidad mundial que de resolución de problemas en el mundo. Abundan los ejemplos: la guerra de Irak, iniciada por Estados Unidos con falsos argumentos; la obstrucción de los esfuerzos para reducir el cambio climático; la escasa ayuda al desarrollo; la violación de tratados internacionales como los Convenios de Ginebra... Aunque son muchos los factores que contribuyeron a las acciones desestabilizadoras de EE UU, uno de ellos, muy poderoso, es la actitud antiintelectual, simbolizada recientemente en la gran popularidad que obtuvo en un primer momento la candidata republicana a la vicepresidencia, Sarah Palin. Al decir antiintelectual, me refiero en especial a una perspectiva agresivamente anticientífica, apoyada en el desprecio por quienes defienden la ciencia y la necesidad de pruebas. Pero los retos que afronta una gran potencia como Estados Unidos exigen análisis rigurosos de la información con arreglo a los mejores principios científicos.

El cambio climático, por ejemplo, plantea graves amenazas para el planeta que es preciso valorar de acuerdo con las normas científicas preponderantes y la creciente capacidad de las ciencias del clima. El proceso científico mundial denominado Panel Intergubernamental sobre el Cambio Climático (PICC), premiado con un Nobel, ha establecido la pauta del rigor científico en el análisis de las amenazas que representa el cambio climático provocado por el ser humano. Necesitamos políticos con conocimientos científicos y capaces de ejercer un pensamiento crítico basado en las pruebas para transformar esos hallazgos y recomendaciones en estrategias políticas y acuerdos internacionales. Sin embargo, en Estados Unidos, las actitudes del presidente Bush, los responsables republicanos y, últimamente, Sarah Palin, son todo lo contrario de científicas. La Casa Blanca ha hecho todo lo que ha podido durante ocho años para ocultar el abrumador consenso científico sobre el hecho de que los seres humanos están contribuyendo al cambio climático. Intentó impedir que los científicos del Gobierno hablaran con sinceridad en público. The Wall Street Journal también ha tratado de vender anticiencia y pseudociencia con el fin de oponerse a las políticas diseñadas para luchar contra el cambio climático de origen humano.

Estas actitudes anticientíficas afectaron no sólo a la política del clima, sino también a la política exterior. Estados Unidos emprendió la guerra de Irak basándose en el instinto y las convicciones religiosas de Bush, no en pruebas rigurosas. Ahora Palin también dice que la guerra fue "una tarea ordenada por Dios". No estamos hablando de personas aisladas, aunque poderosas, que no tienen ni idea de la realidad. Son reflejo del hecho de que una parte importante de la sociedad estadounidense, que hoy vota, en general, a los republicanos, rechaza o simplemente ignora las pruebas científicas básicas relacionadas con el cambio climático, la evolución biológica, la salud humana y otros ámbitos. Estos votantes no suelen renunciar a las ventajas de las tecnologías que les proporciona la ciencia moderna, pero sí rechazan las pruebas y los consejos que ofrecen los científicos en relación con las estrategias políticas. Los datos de una encuesta reciente llevada a cabo por la Fundación Pew revelan que, mientras que el 58% de los demócratas cree que los seres humanos están causando el calentamiento global, sólo el 28% de los republicanos está de acuerdo. En el mismo sentido, una encuesta realizada en 2005 descubrió que el 59% de los que se reconocían republicanos conservadores rechazaban cualquier teoría de la evolución, mientras que el 67% de los demócratas liberales aceptaban alguna de sus versiones. Por supuesto, algunos de los que niegan estas cosas son sencillamente ignorantes, víctimas de la mala calidad de la educación científica en Estados Unidos. Pero otros son fundamentalistas bíblicos, que rechazan la ciencia moderna porque consideran que la palabra de la Biblia es una verdad literal. Rechazan las pruebas geológicas del cambio climático porque rechazan la ciencia de la geología como tal.

No se trata de enfrentar religión contra ciencia. Todas las grandes religiones tienen tradición de relaciones fructíferas e incluso apoyo a la investigación científica. La Edad de Oro del islam, hace un milenio, fue la era en la que la ciencia islámica mandaba en el mundo. El papa Juan Pablo II declaró su respaldo a los principios científicos básicos de la evolución, y los obispos católicos son muy partidarios de limitar el cambio climático provocado por el ser humano, a partir de las pruebas científicas. Varios científicos destacados, incluido uno de los principales biólogos del mundo, E. O. Wilson, han tendido la mano a comunidades religiosas para colaborar en la lucha contra el cambio climático causado por el ser humano y por la conservación biológica, y esas comunidades religiosas han respondido trabajando en armonía con la ciencia. El problema es el fundamentalismo agresivo que niega la ciencia moderna, la actitud agresivamente antiintelectual que considera que los expertos y los científicos son el enemigo. Ésas son las opiniones que pueden acabar matándonos. Al fin y al cabo, ese tipo de extremismo puede incluso derivar en una guerra, si parte de la opinión distorsionada de que una guerra concreta es deseo de Dios, y no un fracaso de la política y la cooperación. En muchas de sus declaraciones, Palin parece empeñada en invocar a Dios cuando opina sobre la guerra, un mal presagio para el futuro si resulta elegida. Desde luego, daría excusas a muchos enemigos de EE UU, que recurrirían a sus propios fundamentalismos. Los extremistas de ambos signos acaban poniendo en peligro a esa gran mayoría de personas que no es ni extremista ni fundamentalista.

Es difícil saber con certeza lo que está despertando el fundamentalismo en tantas partes del mundo. Lo que ocurre en Estados Unidos, por ejemplo, no ocurre en Europa, pero sí es típico, como es lógico, de algunas zonas de Oriente Próximo y Asia central. El fundamentalismo parece surgir en épocas de cambios trascendentales, cuando las estructuras sociales tradicionales se ven amenazadas. El crecimiento del fundamentalismo estadounidense moderno en la política se remonta a la era de la lucha por los derechos civiles, en los años sesenta, y refleja, al menos en parte, una reacción de muchos blancos contra la fuerza política económica, cada vez mayor, de grupos minoritarios no blancos e inmigrantes en la sociedad norteamericana. La única esperanza de la humanidad es que se sustituya el círculo vicioso del extremismo por una interpretación mundial común de los enormes retos del cambio climático, las reservas de alimentos, la energía sostenible, la escasez de agua y la pobreza. Los procesos científicos de ámbito mundial como el PICC son fundamentales, porque son nuestra mejor posibilidad de elaborar un consenso basado en las pruebas científicas.

Estados Unidos debe reincorporarse al consenso mundial basado en datos científicos comunes y dejar la actitud antiintelectual. Ésa es la tarea más urgente que tiene hoy la sociedad estadounidense.

Jeffrey Sachs es catedrático de Economía y director del Instituto de la Tierra en la Universidad de Columbia. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia. © Project Syndicate, 2008.


Per acabar, podeu fer un cop d'ull al vídeo de Hollywood per fomentar la participació a les properes eleccions presidencials.

dilluns, de setembre 29, 2008

Esdeveniments

Quina fumada porta aquest avui
Un esdeveniment és quelcom que s'esdevé, que passa. Un esdeveniment és un petó, una carícia, però també un crit i un mal gest. Un esdeveniment és dir no a les injustícies i al mateix temps seguir formant part de la roda del sistema que les genera. Un esdeveniment no és ni bo ni dolent, simplement és. O així ho creiem nosaltres. Perquè, el món existeix o som nosaltres que el veiem? El coneixement és realment possible o tot és relatiu?

Sincerament, no ho sé. Com tampoc sé si allò que faig diàriament és el correcte o no. Simplement ho faig perquè jo crec que és el correcte i perquè així ho vull o ho he triat. O potser creieu que mai som realment lliures per triar? Ja ho deia Orwell a 1984: "El precio de la libertad es estar siempre vigilante".

No penseu pas que el formatge m'està fent beure'm l'enteniment. Estic deixant que les mans vagin teclejant gairebé sense pensar-m'hi gaire. M'agrada sentir el so de les tecles quan les petjo. Què repelent sona això, no? Suposo que en el fons escrivim una mica com som, no ens en podem estar.

És força curiós: tinc moltes ganes d'escriure i, al temps, no vull parlar de les coses que passen al meu voltant. Ja us vaig dir fa dies que n'estava tip d'estar-ne tip. I, suposo perquè els anys "no pasan en balde", m'estic començant a mirar tot amb certa perspectiva. Què potser m'estic helvetitzant i poc a poc m'estic tornant neutral? Espero que no, però sí és cert que al país de la Heidi les coses són més relatives. Tants anys fent negoci de la seva neutralitat els ha tornat quelcom apàtics, aquesta gent. No sé, de vegades penso que els hi falta un bull a alguns. I a algunes, és clar.

Esdeveniments que s'esdevenen. Coses que passen. La realitat és molt complexa i, bo i així em segueix bullint la sang amb segons quines coses: 700 mil milions de dòlars per rescatar els bancs de Wall Street! Els mateixos que han provocat la crisi especulant fins a límits irracionals, amb el "placet" d'europeus, japonesos i d'altres colònies. Quants diners es destinaran aquest any als refugiats del Darfur? O a lluitar d'una vegada contra la SIDA a l'Àfrica? Quants diners destineu a ajudar els que us envolten? Jo, ben pocs, gairebé cap. Exceptuant els impostos, és clar, que d'això només s'escapen els rics de sempre, els altres a amoquinar.

Esdeveniments, coses que passen. Seqüències d'una pel·lícula similar a la resta que hem vist. Com deia l'Ismael Serrano: "ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam". Veig que fa temps que em vaig deixar arrossegar pel corrent del sistema. Ja no nedo contra corrent. Almenys encara tinc curiositat per mirar el què s'esdevé a la riba.

Observadors, escoltadors, opinadors, de tot això n'està plena la nostra societat. Però quants solucionadors tenim? En queden? Si algú troba un lloc on se'n pugui aprendre que m'ho faci saber, que m'hi apuntaré! O potser seguiré mirant-m'ho tot des de fora?

Per acabar, us recomano que mireu aquest vídeo que em va passar Maese Abbott sobre algunes de les causes de la crisi financera actual. !AL GULAG TODOS!

diumenge, de setembre 28, 2008

Sense notícies de Gurb


Fa força dies que no escric cap entrada al diari. No és per falta de ganes, no, se'n diu falta de temps. O de prioritats, que és la forma políticament correcta avui en dia. El cap de setmana passat vaig passar-lo al Maresme aprofitant que l'empresa m'enviava de dilluns a dimecres per tal de d'ajudar els meus excompanys a posar en marxa un projecte força important del qual jo n'havia format part. El cert és que després de cinc dies per casa se'm va fer difícil tornar cap a Fribourg. Deu ser la fàcil enyorança de la rutina anterior i, és clar, la previsible melangia de saber que passaran tres setmanes fins que tornem a veure'ns. Com a mínim, el fet de què els dies que vaig estar a Catalunya fossin força grisos i tristos em va ajudar a suportar amb estoicisme el clima de tardor de Fribourg: camisa de màniga llarga, jersei gruixut (pels estàndars catalans) i jaqueta ben tancadeta. Sort que al migdia i cap al tard la cosa millora.


Finalment, ahir va arribar el cap de setmana i he pogut fer una mica de relax i cura de son. I, com que avui feia un sol preciós, m'he anat a voltar per Murten, una de les primeres ciutats dels Zaehringen (fundadors de Fribourg i molt importants a la història de Berna). Us poso un parell de fotos:




De la resta de coses, sincerament, no crec que valgui la pena perdre gaire el temps: els ianquis intentant netejar el rastre de porqueria del seu sistema financer amb els seus i els nostres diners, McCain i Obama que fan difícil saber quin serà més perillós i, com a mínim, el Barça ha començat a guanyar. No obstant, no m'agrada que guanyi com ha fet avui, de penal inexistent a l'últim segon, això és cosa del Madrid!!! I, per cert, quina mena de seguretat té el camp de l'Espanyol que permet que els Boixos Nois hi entrin amb bengales? Caldria donar per perdut el partit als dos equips, i que n'aprenguin!!

dimecres, de setembre 17, 2008

Un concepte d'estiu ben diferent

06:55 del matí. Temperatura del cotxe al garatge: 7 graus positius. Poso la clau al contacte, espero uns segons a què els injectors es calentin, reso i prrraaam! el cotxe es posa en marxa. Surto del garatge enmig de la boira (tanta que poso els llums de carretera, les llargues) i enfilo cap a l'autopista per anar a Hünenberg (150 Km) a una reunió. Nova temperatura del cotxe: 3 graus, positius per sort. A quin dia estem avui: 15 de septembre, oficialment encara a l'estiu. Benvingut a Suïssa, Jordi!!

Avui ja fa dos dies que vaig amb camisa de màniga llarga i jaqueta (d'entretemps o jersei d'hivern).

21:15, quan he anat a llençar el reciclatge la jaqueta ben tancada i cordada, aprox 10 graus. Això promet, nois! Si no aprenc a esquiar estant aquí no n'aprendré mai!


dilluns, de setembre 15, 2008

Com diria aquell: the bròquil is over!

Aquest cap de setmana no ha estat pas un cap de setmana qualsevol. Per mi ha estat molt especial perquè el meu 50% ha estat amb mi durant el pont de la Diada Nacional de Catalunya. Pel què he pogut llegir, un cop més, molta fullaraca i menys senyeres als balcons que mai (fins i tot les roben, oi pares de l'Abril?).


A l'altre banda de l'Atlàntic ("at the other side of the pond", com els hi agrada dir a alguns ianquis) ha estat un cap de setmana d'huracans. I ho dic en plural. Si divendres i dissabte Ike es va dedicar a arrasar els estats del sud, amb especial força a Texas, dissabte i diumenge un altre huracà estava propiciant una ensulsiada de dimensions titàniques: en un sol dia, dues de les entitats més prestigioses del món especulatiu financer van anar-se a can Pistraus.


D'una banda, Lehman Brothers (amb més de 153 anys d'història) ha fet fallida oficialment avui deixant un forat de prop de 600 mil milions de dòlars ($600 bilions). De l'altra, un altre temple del capitalisme ultraliberal, Merrill Lynch, s'ha hagut de deixar comprar d'urgència pel Bank of America per tal de no seguir les passes de Lehman Brothers.



A més a més, si ara tenim en compte que, durant aquest any, la Fed ja havia hagut d'ajudar per tal de rescatar Bear Stearns perquè JPMorgan acceptés quedar-se'l a preu de "saldo" i no fa ni deu dies que el govern americà va haver d'intervenir per evitar la fallida de Freddie Mac i Fanny Mae, la situació no és gens esperançadora.

D'entrada, us diré que em preocupen molt més (òbviament) els morts de l'Ike que les víctimes de la cobdícia financera. Però la natura és la natura i, de tant en quant, ens ho recorda amb més o menys fúria. Si poses la refineria més gran dels Estats Units a una zona d'huracans després no t'estranyis si algun hi passa per sobre, no?

A més a més, algú s'enrecorda dels milers de morts anuals a l'Àsia a causa de les pluges monsòniques? O de les víctimes del Darfur? O dels morts diaris a l'Iraq? Sincerament, la meva comprensió per la gent de Galveston, però un huracà al país més "poderós" del món ha fet gairebé menys morts que molts atemptats a l'Iraq (per cert, no vam anar a l'Iraq ha lluitar el terrorisme?)

Però el que encara és més increïble és la cobdícia sense límits del capitalisme ultraliberal de finals del segle XX i principis del XXI: han matat la gallina dels ous d'or!! I, de pas, s'han endut l'economia productiva per davant. No em fan gens de pena. El que em fot és que els plats trencats no els pagarà el director de cap d'aquestes cases de barrets financers, sinò la Montse, el Jordi, el Víctor, la Rosa, el Carlos, el Lluís, la Gemma, el Muhammad, el Karim, etc. Les grans crisis financeres es recuperen a base de l'esforç i el patiment de les classes treballadores (sí, sí, deixeu de pensar que sou classe mitjana, tanoques!). Acomodades o no tant, però treballadores. O potser sou empresaris els que esteu llegint aquesta fumada? Si és que n'hi ha per llogar-hi cadires!!!



Com a punt final, us incloc un article de Philip Blond publicat a l'Independent.

Outside View: The end of capitalism as we know it?

The Western world is in an economic crisis similar in scale to the oil shock of 1973. What we are seeing is nothing less than the unravelling of neo-liberalism – the dominant economic and ideological model of the last 30 years.

The disintegration of Anglo-Saxon-inspired markets has come about largely because of the confluence of two tendencies of the "free market": speculation and monopoly capitalism. Contrary to received opinion, free markets – unless subject to civil regulation, asset distribution and persistent intervention – always tend to monopoly.

Similarly, there is nothing inherently efficient about free markets – they do not of themselves promote sound investment or wise management. Rather, when markets are conceived wholly in terms of price and return, and when asset wealth and the leverage that this provides becomes as concentrated as it was in the 19th century (which is a scenario we are approaching), then markets encourage nothing other than gambling masking itself as sound investment.

For example, before 1973 the ratio of investment to speculative capital was 9:1; since 1973, these proportions have reversed. So huge have the numbers, leverage and derivative instruments become that their value now far exceeds the total economic value of the planet. For instance, in 2003 the value of all derivative trading was $85 trillion, while the size of the world economy was only $49 trillion.

These ratios have risen with the latest estimates that the value of all traded paper instruments exceeds the underlying value of the assets on which they are written by 3:1. The fact that these assets may themselves be devaluing by up to 50 per cent (US housing values have declined by 25 per cent in two years) means that the overall ratio of global paper value to its leveraged base may indeed double.

This average global figure itself masks even more extreme levels of leverage. The Carlyle Group de-faulted on $16.6bn (£8.4bn) of debt last week. The private equity firm had been speculating assiduously on its AAA-rated mortgage base – by some estimates, at the end of its life, Carlyle's loan-to-value ratio and hedge exposure was at 36:1. There are, of course, many other private equity firms in a similar position.

This incalculable level of speculation is abetted by the huge concentration of wealth that has occurred since 1973. Why? Because if markets tend to monopoly then smaller groups of people control larger amounts of assets. The latest figures demonstrate this admirably: the richest 10 per cent of the UK population increased their share of the nation's marketable wealth (excluding housing) from 57 per cent in 1976 to 71 per cent in 2003. Over the same period, the speculative capital that could be deployed or inves-ted by the bottom 50 per cent of the British population fell from 12 per cent to just 1 per cent. Indeed, the wealthiest 1 per cent of the population, on current government figures, now control more than a third of all the marketable wealth – and this ignores the vast sums held in offshore tax havens.

The New Economics Foundation has shown that global growth has not aided the poor. In the 1980s, for every $100 of world growth, the poorest 20 per cent received $2.20; by 2001, they received only 60 cents. Clearly neo-liberal growth disproportionately benefits the rich and further impoverishes the poor.

Real wage increases in the top 13 countries of the Organisation for Economic Cooperation and Development (OECD) have been below the rate of inflation since about 1970 – a situation compounded in Britain as the measure of inflation massively underestimates the real cost of living.

Thus wage earners – rather than asset owners – have faced a 35-year downward pressure on their standard of living. Indeed, the golden age for the salaried worker, as a share of GDP, was between 1945 and 1973 – and not this vaunted age of liberalisation.

The trouble is that nobody in power recognises this crisis for what it is – an asset insolvency crisis brought about by massive debt leverage. Neo-liberals are still reacting as if the emergency was one of liquidity. They are wrong. Governments should bail out not banks and speculators but the customers who now have every reason to fear for the future.


PD: ¡A LAS BARRICADAS, A LAS BARRICADAS! (no us flipeu, que no ressurgirà pas, la CNT!)

dilluns, de setembre 08, 2008

N'estic tip


Avui faré una cosa que fa temps esperava fer si mai tenia un bloc: quedar-me a gust. Perquè n'estic tip de moltes coses que no m'agraden i ara ja no les vull callar:


Estic tip de què només amb aire em surtin "michelins".
Estic tip de les dones que es maquillen diàriament sense necessitat.
Estic tip dels ràdars de les autopistes.
Estic tip d'haver de pagar una burrada d'hipoteca per un pis que està perdent valor.
Estic tip de què em diguin com s'ha de ser per ser un bon català.
Encara estic més tip de què els espanyols m'insultin per ser català.
Estic tip de tenir el mateix passaport que els turistes que se'ls veu d'una hora lluny perquè no fan més que cridar i comportar-se com energúmens.
Estic tip de treballar per pagar-li el sou als buròcrates que es rasquen el que no sona.
Estic tip d'Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono i tots els corifeus de l'esquerra jacobina del PSOE.
Estic tip de què em diguin que estem en un procés de desacceleració econòmica mentre l'economia està en caiguda lliure.
Estic tip de que el Presidente es rigui a la cara dels catalans i de les catalanes.


Estic tip de la dreta rància del Partido Popular.


Estic tip del xulo de l'Artur Mas i del milhomes de l'Oriol Pujol.
Estic tip d'en Felip Puig i només de veure'l me l'imagino amb la "camisa azul" perseguint a aquells qui no parlen la "lengua del imperio" (o és que dubteu que els fatxes de CIU no eren falangistes a l'època d'en Franco?).
Estic de què els partits d'esquerra catalans estiguin plens d'aspirant a president de l'escala de veïns.
Estic tip de tenir un President que no parla bé el català.
Estic tip d'aquells que es riuen del President perquè no parla bé el català i després no parlen correctament ni el castellà ni l'anglès ni el català.
Estic tip de què aquest President no pugui governar tranquil per fer tirar endavant el meu país.


Estic tip dels caçadors de bolets que es carreguen el sotabosc i del programa que parla d'ells.
Estic tip del provincianisme de TV3.
Estic tip de la crosta nacionalista de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Estic tip dels què diuen NO a la MAT.
Estic tip de què l'Eix Transversal no sigui una autovia.
Estic tip dels peatges de l'AP2, l'AP7, la C33, la C32, etc.


Estic tip de tenir un transport públic escàs, impuntual, rònic i mal cuidat.


Estic tip de la gent que fa pudor pel matí tot just sortint de casa seva.
Estic tip de què no hi hagin empreses realment multinacionals a Catalunya.
Estic tip d'haver d'explicar la diferència entre ser espanyol i ser català.
Estic tip de no poder anar en tren de forma ràpida de Mataró a Granollers.
Estic tip de no poder anar en tren de Girona a Lleida sense passar per Barcelona.
Estic tip d'haver d'utilitzar l'aeroport d'El Prat quan fa anys es podria haver construït el segon prop d'Osona.
Estic tip de què encara hi hagin barris deixats de la mà de Déu.
Estic tip de què els treballadors socials no vegin reconeguda la seva feina.
Estic tip de la USTEC i altres màfies sindicals del funcionariat que no fan més que entorpir l'avenç social de Catalunya.
Estic tip de les guerres de banderes i de no poder sentir-me català pensant en castellà.
Estic tip de no poder sentir-me còmode dins d'Espanya i de veure com ens posen mirant a Cuenca constantment.

Estic tip ... d'estar-ne taaaaaant, de tip.

diumenge, de setembre 07, 2008

Green Power: utensili interessant


L'altre dia vaig trobar un article sobre aquest "gadget" a l'edició en paper de la revista Wired. Tot i que pot semblar de ciència-ficció, és real i pot comprar-se per uns $60 directament a la botiga virtual del seu lloc web. No sé si al final me'l compraré però, realment té molt bona pinta. Us imagineu podeu carregar el mòbil o l'iPod després d'haver anat a córrer sabent que el vostre Hymini s'estarà carregant amb el corrent de vent generat pel vostre desplaçament? O després de fer un volt amb la bici? Ja us faré saber si finalment me'l compro! Green, clever power!

dijous, de setembre 04, 2008

Brúixoles

Fa unes quantes setmanes un dels meus germans em va fer arribar un qüestionari força interessant per esbrinar aproximadament l'orientació política de cada qual. Tot i que un s'ha de prendre aquesta mena de coses amb certa precaució, en aquest cas sembla un estudi raonablement seriós. Si el voleu fer, només cal que accediu aquí i seguiu les instruccions. Al final, si voleu, podeu guardar-vos el resultat. I, com que qui proposa ha de donar exemple, aquest és el meu resultat:


La veritat és que em va sorprendre força el meu resultat, deu ser que "a la vejez viruelas" i m'estic tornant estalinista amb els anys: economia controlada per l'estat i costums socials poc flexibles. Em sembla que hauré d'anar a desintoxicar-me al gulag, :-)) Us animo a fer-lo i, si voleu, comentem els resultats. Salut!

dimecres, de setembre 03, 2008

The relocation

Doncs ja hi som. Són gairebé les 12 del migdia del 2 d'agost. I vet aquí que una parelleta catalana comença el seu periple estival a terres suïsses. Però, abans d'arribar-hi, caldrà atravessar França en un dels pitjors dies de l'any: operació sortida d'agost i retorn de juliol. Resultat: 2 hores llargues perdudes per culpa dels "bouchons", els embussos dels francesos.


Al dia següent tot el dia voltant per Friburg per conèixer-la a fons. La veritat és que no està gens malament. M'esperava un poble de vaques enmig de la muntanya i em trobo un petit Olot suís (sense tant d'encant).


Per començar, una placeta vora l'hotel amb l'artista local mundialment conegut: Jean Tinguely (bé, jo no el coneixia fins que vaig arribar aquí, però jo d'art en sé ben poc):




Tot seguit passejada vora els monestirs de l'altra banda de la Sarine i descans de 20 minuts per escoltar els cants dins del monestir de dones de l'ordre del Císter: el millor remei per l'estrés dels dies anteriors!! I, finalment parada i fonda vora la capella de Lorette per prendre la fresca i veure el paisatge:




I amb això i més passejades vam acabar diumenge. L'endemà, començava la primera de les meves estades de tres dies a Hünenberg, al cantó de Zug. Una Suïssa força diferent, bastant més a prop de la imatge de postal que tots tenim amb les vaquetes pasturen als prats d'un verd que sembla que algú el pinti cada dia.


La següent setmana però, prometia: havien de venir la gent de Crown Relocations (els del trasllat pròpiament dit) i teníem esperances que des d'IKEA ens truquessin per portar els mobles. Doncs...ni una ni l'altra. És més, fou la setmana on va començar el serial de Crown: havien de venir el dia 13 i ens van deixar plantats, després d'amenaçar-los gairebé de mort van dir que vindrien el 16 (dissabte) i, van venir sí, però portant material d'un altre client. Pollastre de mida d'elefant i després d'amenaçar-los de ficar advocats pel mig vam aconseguir que vinguessin dijous 20 d'agost... i sense 3 bultos que, finalment, hem hagut de donar per perduts. Ah... i d'IKEA cap notícia fins el divendres 15 dient-nos que no vindrien fins l'última setmana del mes!!! Sort que estàvem a Suïssa! Es veu que el mes d'agost i la incompetència no en tenen, de fronteres. Almenys el dia 15 vàrem aprofitar per fer una miqueta de turisme per Basel i veure el Rhin, visita força recomanable:




He triat aquesta foto perquè aquest pont és la versió de mitjans del segle XIX del Mittlere Brücke sobre el Rhin, un pont que durant 700 anys va ser la via de pas entre Itàlia, Suïssa (pel Gottardo), Suàbia (l'actual länder de Baden-Württemberg) i Alsàcia - Lorena (Mulhouse gairebé toca amb Basel). Realment, és d'aquell llocs on no pots evitar el pes de la història.

dimarts, de setembre 02, 2008

Google Chrome Day -1


Hola,

Avui faig un petit post. Bàsicament és l'enllaç a la plana de presentació del nou navegador web de Google, anomenat Chrome. És de codi lliure i té molt bona pinta, a partir de demà ja us podreu descarregar la versió beta per provar.

També podeu consultar la bitàcora oficial de Google al respecte.

Salut i bona descàrrega!

dimarts, d’agost 12, 2008


La descoberta del poble-ciutat


Ara fa dies que rutlla la meva aventura pel país de Heidi i se’m fa difícil no deixar-me coses sense dir, així que us demano perdó d’entrada per si em deixo detalls.

Primer de tot fou el non-stop de sopars i estones precioses amb els companys de feina, familia i amics. A tots i a totes gràcies, perquè realment vaig viure moments inolvidables.

Mentre anava fent, però, no era del tot conscient de la proximitat de la data fatídica: 27 de juliol. I, badant que badaràs, em vaig trobar a l’aeroport del Prat un diumenge amb dos bitllets cap a Zürich. Sort de la Montse que es va fer càrrec de mil detalls (gràcies de tot cor). I com que a l’aeroport s’està per volar, doncs això vàrem fer.

Aterrar a l’aeroport de Zürich a mitja tarda un diumenge venint del Nord d’Àfrica és sorprenent: sileeeeeeenci. Com diria aquell: im – pressionant. Fins i tot em feia una mica de “cangueli” tant d’ordre i bones maneres. Tot seguit primera prova: esbrinar quin tren era el primer que ens interessava cap a Friburg. Cal dir que el personal de SBB són força servicials i ens van ajudar força, sobretot quan vam haver de canviar de tren a l’estació central de Zürich per agafar el tren directe. Són tant ordenats que quan vam preguntar quina era l’andana pel nostre tren ens va mirar com si fóssim extraterrestres: òbviament era l’andana paral·lela a la del tren en què havíem vingut des de l’aeroport! “Igualito” que la nostra estimada RENFE, oi?

Doncs bé, arribada a la nostra nova ciutat amb puntualitat suïssa (sí, sí els trens poden arribar a l’hora, i això que són més vells i lletjos que els de la RENFE i els de FGC!!) i minidescoberta per arribar a l’hotel amb ruta turística no volguda per entestar-me en no mirar el mapa i voler fer-me l’explorador.

Sopar, descans i dilluns a primera hora trobada amb la nostra “consultant” de l’empresa de reatllojament: suïsso-francesa amb tots els ets i els uts. Una experiencia molt divertida i, cal dir, molt profitosa (merci Madeleine!). Matí de bojos (13 visites de pis en una ciutat que només coneixíem des del Google Earth o a enllaços com aquest) i migdiada de repòs i anàlisi. Finalment es va imposar el sentit pràctic (pis nou a 15 minuts passejant de la feina i de l’estació) sobre el “charm” d’un pis al casc antic més car i amb menys serveis. A data d’avui segueixo pensant que vam fer el millor.

Dimarts, dimecres i dijous de tràmits i descoberta: signar el pre-contracte del pis, obrir un compte a UBS (poca broma, que ja que vinc a Suïssa vull tenir compte al banc dels rics; bé i dels lladres segons el què estic llegint últimament), fer mil papers i pagaments a la Poste (sí, sí, en aquest país encara s’utilitzant els girs postals com a garantia neutral de pagament). Molta calor, estrés i descoberta de la ciutat. I dels seus restaurants que, sortosament, segueixen la tradició francesa del bon menjar i el servei amable. I també de prendre-s’ho amb mooooolta calma. Realment en conec uns quants que podrien presentar-se a un concurs mundial d'Slowfood.

Dijous tarda, vol de tornada, últims encàrrecs i petons a la familia de Mataró i preparar les maletes per tot el mes d’agost. Anar a dormir a les tres de la matinada i llevar-nos a les set, perquè a les vuit ja venien els treballadors de l’empresa de mudances.

"Mudança" ultrarràpida i caòtica (molta son i poca planificació pels estàndars de la Montse i meus) i a mig matí a fer tràmits d’última hora per Mataró. Minidescans després de dinar, seguir fent feina i anar a dormir per surtir amb el cotxe dissabte.