Fa un parell de setmanes vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure a Mr. Smiley a casa seva. Tot pintava genial: cap de setmana amb bàsquet, cervesa i bona companyia. A més a més, aquella setmana havia estat de força estrés i, realment, tenia ganes d'estar amb algú proper fent unes cerveses i tenint la mena de conversa pseudo-intelectual que acostumo a tenir amb Mr. Smiley. Emfatitzo el terme pseudo ja que ni ell ni jo formem part de la Real Academia de res. I, veient quina mena de fauna hi ha per aquells llocs, tampoc n'hi han de ganes.
Doncs, res, divendres vora les 20:00 vaig omplir una petita bossa de viatge, la vaig carregar al cotxe i vinga, que només són tres horetes. Música al cotxe, autopista per endavant, que més puc demanar? Els temps genials, en menys d'una hora i mitja ja estava endinsant-me a la pàtria de Rousseau. Tot seguint un savi consell de Mr. Smiley vaig mirar d'agafar una drecera per arribar a Annecy sense fer el voltot que fa l'autopista i estalviar-me uns quants euros de peatge. Cap a la Route National que fa baixada! Poblets savoyards preciosos fins i tot de nit, neu a les montanyes (sí, sí a l'octubre hi ha neu a les montanyes de Savoia, es diuen Alps, :-)), tempo genial... PAAFFFFF!!! ¡Coño, qué cojones ha sido eso! ¡Mierda, la dirección me tiembla, malditos gabachos y sus bordillos sin indicar! ¡¡Ojalá volviesen los hunos a quemar el p... país entero!!
Doncs això, roda destrossada i mirar d'aguantar fins arribar a una àrea de servei de l'autopista. No va poder ser. Tot just quan ja m'estava sortint a la primera àrea vaig haver de parar. I sort, que si no em carrego la llanta. Doncs apa, 10 de la nit, 4 graus de temperatura exterior i a canviar la roda. Quina rasca!!!! Quina por quan veus els tràilers passant a uns 5 metres escassos de tu!
Fred, una mica d'aigua-neu, gana i la ràbia de no haver vist el "bordillo" (com es diu en català, "bordillo"?) es sumaven a la por. I, a més, era el primer cop que canviava la roda amb aquest cotxe. I, sincerament, no m'havia parat a pensar en portar la mena d'eines que porto normalment: guants, caixeta d'eines, etc. Total, 1 hora per trobar com posar el "gato" (com es diu en català, "gato"?), aixecar els 1600 Kg del Fiat Croma, treure els cinc cargols de la roda ultraxula i, per tant, difícil de treure per acabar posant la roda de recanvi, de les de 80 Km/h!!!
Evidentment, tractant-se d'una autopista ningú va aturar-se. Cap retret, ho diu el codi de circulació. Però potser per això em va semblar encara més angelical l'arribada d'ajuda quan ja estava cansadíssim. Només em quedaven tres cargols per ajustar de la nova roda, però va ser un detall que em reconfortà. Que qui era? Una Laia. És a dir, una metgessa d'entre 25-30 anys encantadora i amable que treballava en un servei d'urgències mèdiques (tipus Sanitas). Em va donar ànims, i quan va veure que ja havia acabat em va desitjar "Bonne route" i va marxar.
I per aquest detall i per explicar-vos l'aventura he volgut escriure aquestes línies. Perquè sembla que encara hi ha gent amable i servicial al món. I que no tot ha de ser mala baba i ressentiment. De vegades, n'hi ha prou amb un detall així per retrobar la fe en l'espècie humana. Per molt que s'entesti el món en tornar-se boig.
No sé ni el seu nom ni si mai tornaré a coincidir amb ella. Tant és. Una nit freda d'octubre em va ajudar. I el més important, em va fer creure (ilús de mi) que un altre món és possible.
L'aventura va seguir amb un cap de setmana cervesser amb tarda de bàsquet inclosa (dänke Herr Smiley) i cinc hores de tornada el diumenge amb la p... roda d'emergència. El que em va costar la roda nova m'ho reservo per mi i el meu compte bancari.
De vegades, un gest pot valer el seu pes en or.
PD: La Laia és una amiga de la meva dona. Metgessa, amable i servicial, de la què n'estic segur que hagués fet el mateix.
Doncs, res, divendres vora les 20:00 vaig omplir una petita bossa de viatge, la vaig carregar al cotxe i vinga, que només són tres horetes. Música al cotxe, autopista per endavant, que més puc demanar? Els temps genials, en menys d'una hora i mitja ja estava endinsant-me a la pàtria de Rousseau. Tot seguint un savi consell de Mr. Smiley vaig mirar d'agafar una drecera per arribar a Annecy sense fer el voltot que fa l'autopista i estalviar-me uns quants euros de peatge. Cap a la Route National que fa baixada! Poblets savoyards preciosos fins i tot de nit, neu a les montanyes (sí, sí a l'octubre hi ha neu a les montanyes de Savoia, es diuen Alps, :-)), tempo genial... PAAFFFFF!!! ¡Coño, qué cojones ha sido eso! ¡Mierda, la dirección me tiembla, malditos gabachos y sus bordillos sin indicar! ¡¡Ojalá volviesen los hunos a quemar el p... país entero!!
Doncs això, roda destrossada i mirar d'aguantar fins arribar a una àrea de servei de l'autopista. No va poder ser. Tot just quan ja m'estava sortint a la primera àrea vaig haver de parar. I sort, que si no em carrego la llanta. Doncs apa, 10 de la nit, 4 graus de temperatura exterior i a canviar la roda. Quina rasca!!!! Quina por quan veus els tràilers passant a uns 5 metres escassos de tu!
Fred, una mica d'aigua-neu, gana i la ràbia de no haver vist el "bordillo" (com es diu en català, "bordillo"?) es sumaven a la por. I, a més, era el primer cop que canviava la roda amb aquest cotxe. I, sincerament, no m'havia parat a pensar en portar la mena d'eines que porto normalment: guants, caixeta d'eines, etc. Total, 1 hora per trobar com posar el "gato" (com es diu en català, "gato"?), aixecar els 1600 Kg del Fiat Croma, treure els cinc cargols de la roda ultraxula i, per tant, difícil de treure per acabar posant la roda de recanvi, de les de 80 Km/h!!!
Evidentment, tractant-se d'una autopista ningú va aturar-se. Cap retret, ho diu el codi de circulació. Però potser per això em va semblar encara més angelical l'arribada d'ajuda quan ja estava cansadíssim. Només em quedaven tres cargols per ajustar de la nova roda, però va ser un detall que em reconfortà. Que qui era? Una Laia. És a dir, una metgessa d'entre 25-30 anys encantadora i amable que treballava en un servei d'urgències mèdiques (tipus Sanitas). Em va donar ànims, i quan va veure que ja havia acabat em va desitjar "Bonne route" i va marxar.
I per aquest detall i per explicar-vos l'aventura he volgut escriure aquestes línies. Perquè sembla que encara hi ha gent amable i servicial al món. I que no tot ha de ser mala baba i ressentiment. De vegades, n'hi ha prou amb un detall així per retrobar la fe en l'espècie humana. Per molt que s'entesti el món en tornar-se boig.
No sé ni el seu nom ni si mai tornaré a coincidir amb ella. Tant és. Una nit freda d'octubre em va ajudar. I el més important, em va fer creure (ilús de mi) que un altre món és possible.
L'aventura va seguir amb un cap de setmana cervesser amb tarda de bàsquet inclosa (dänke Herr Smiley) i cinc hores de tornada el diumenge amb la p... roda d'emergència. El que em va costar la roda nova m'ho reservo per mi i el meu compte bancari.
De vegades, un gest pot valer el seu pes en or.
PD: La Laia és una amiga de la meva dona. Metgessa, amable i servicial, de la què n'estic segur que hagués fet el mateix.
2 comentaris:
Estem tovets no?
Simplement, de vegades un deixa entreveure la banda humana. Tot i que no n'hi hagi gaire, :-)
Publica un comentari a l'entrada