Yes, they could. Avui és d'un aquells dies que sents que estàs vivint la història en temps real. Un fet protocolari i simbòlic com el jurament i el discurs inaugural del 44è President dels Estats Units d'Amèrica s'ha convertit en "must be" a nivell global.
No vull fer-me gaires esperances del què suposarà la seva presidència, com tampoc no me'n vaig fer quan William Jefferson Clinton va jurar el càrrec. Si és cert que a la maduresa s'hi arriba després del desencís, jo dec ser ja madur. Un altre president en el qual vaig creure va trair-me. I no em fa por dir-ho. Va incomplir la seva paraula, la única cosa que diferencia la gent honesta dels que no ho són. I la política hauria de ser l'art de la honestedat a més de l'art d'allò que és possible. Perquè, per fer el que és possible no cal la política, simplement el dia a dia ja ho farà.
Potser per això no vull encisar-me amb la fanfàrria imperial del nomenamet de Barack Husein Obama. En primer lloc, perquè jo sóc dels que pensa que "Facta non verba" i perquè fins i tot si arriba a ser un bon president pels EUA no ha de ser, ni molt menys, quelcom positiu per la resta del món.
Bo i així, acostumat a la mediocritat política i intelectual del meu país, veure algú que sap pronunciar un discurs (encara que s'hagi embarbussat durant el jurament previ) correctament, amb empatia i realisme al temps que donant energia em produeix una certa admiració. Com de ridículs es veuen els cònsuls de l'imperi a París, Londres, Roma i Madrid dient que ells són els Obama dels seus païssos respectius. N'hi ha per llogar-hi cadires.
Sigui com sigui, ja puc afegir una experiència més al meu petit raconet de la història. De moment, la guardaré vora la foto de l'entrada d'Espanya i Portugal a la Comunitat Econòmica Europea, la dels ciutadans de Berlín Est derribant el Mur, la del llençament d'Antonio Rebollo cap el pebeter olímpic de Barcelona, la del gol de Koeman i la del gol d'en Belleti, la de la manifestació contra la guerra de l'Iraq, la de la jornada de reflexió del 2004 i d'altres que em reservo.
Només espero no haver d'acabar-la guardant amb la d'Hipercor, l'11-S, l'11-M, la renúncia de Gorbatxov, l'elecció i reelecció de George W. Bush i tantes d'altres que vull no escriure perquè encara em frapen.
¿Que será, será?
Whatever will be, will be?
The future is far to see...
¿Que será, será?
No vull fer-me gaires esperances del què suposarà la seva presidència, com tampoc no me'n vaig fer quan William Jefferson Clinton va jurar el càrrec. Si és cert que a la maduresa s'hi arriba després del desencís, jo dec ser ja madur. Un altre president en el qual vaig creure va trair-me. I no em fa por dir-ho. Va incomplir la seva paraula, la única cosa que diferencia la gent honesta dels que no ho són. I la política hauria de ser l'art de la honestedat a més de l'art d'allò que és possible. Perquè, per fer el que és possible no cal la política, simplement el dia a dia ja ho farà.
Potser per això no vull encisar-me amb la fanfàrria imperial del nomenamet de Barack Husein Obama. En primer lloc, perquè jo sóc dels que pensa que "Facta non verba" i perquè fins i tot si arriba a ser un bon president pels EUA no ha de ser, ni molt menys, quelcom positiu per la resta del món.
Bo i així, acostumat a la mediocritat política i intelectual del meu país, veure algú que sap pronunciar un discurs (encara que s'hagi embarbussat durant el jurament previ) correctament, amb empatia i realisme al temps que donant energia em produeix una certa admiració. Com de ridículs es veuen els cònsuls de l'imperi a París, Londres, Roma i Madrid dient que ells són els Obama dels seus païssos respectius. N'hi ha per llogar-hi cadires.
Sigui com sigui, ja puc afegir una experiència més al meu petit raconet de la història. De moment, la guardaré vora la foto de l'entrada d'Espanya i Portugal a la Comunitat Econòmica Europea, la dels ciutadans de Berlín Est derribant el Mur, la del llençament d'Antonio Rebollo cap el pebeter olímpic de Barcelona, la del gol de Koeman i la del gol d'en Belleti, la de la manifestació contra la guerra de l'Iraq, la de la jornada de reflexió del 2004 i d'altres que em reservo.
Només espero no haver d'acabar-la guardant amb la d'Hipercor, l'11-S, l'11-M, la renúncia de Gorbatxov, l'elecció i reelecció de George W. Bush i tantes d'altres que vull no escriure perquè encara em frapen.
¿Que será, será?
Whatever will be, will be?
The future is far to see...
¿Que será, será?
4 comentaris:
¡Qué grande el gol de Belleti!
Aquest post es mereix una ampliació abordant el tema Zetapé...
Realmente el gol de Belleti no fue un mal regado de cumpleaños, ¿verdad?
Sra. Saeki, per què has eliminat el comentari, era molt bo!
Mr. Abbot, algun dia, algun dia.
Publica un comentari a l'entrada