Hi ha moltes coses que canvien quan deixes enrere la comarca. Els dies ja no estan plens de la humitat que tot ho envoltava ni la primavera fa olor de sal ni les maduixes de Sant Pol es troben als mercats. Quan vas a treballar al matí no albires el seu immens color blau. El color del bressol de la nostra civilització.
De vegades tens la sort de trobar-te un llac meravellós que et fa dubtar per un moment, però la inmensitat alpina et fa recordar que són, simplement, petits mars interiors entre valls i muntanyes. Bo i així, si t'asseus a un banc vora el llac de Murten en una tarda de dissabte i tanques els ulls mentre escoltes la remor de l'aigua contra les roques, la teva ment viatjarà mil quilòmetres fins les nits de Lasal i els arrossos negres de Cambados. O l'olor a oli massa fregit de Can Margarit. O a la mirada còmplice d'un amic dient-te que avui és la nit d'intentar-ho amb aquella noia.
Hi ha qui diu que un home ha de tenir el seu lloc al món. Potser és cert, però jo crec més en l'arrelament de les vivències. I aquestes acostumen a estar situades a un determinat lloc geogràfic. Al llarg dels anys he conegut gent molt arrelada al seus records però sense lloc on sentir-se especial. Aquests són els autèntics apàtrides voluntaris. La resta, però, som desarrelats a terminis, sabedors que algun dia haurem de lluitar contra la sensació de no saber qui som, d'on venim i a on anem.
Quan aquell dia arribi serà el moment de posar a la balança tots els ets i els uts d'allò que volem del nostre futur i decidir què en farem. No hi ha llibertat més forta i més perillosa que la d'aquell que decideix llaurar el seu endemà sense tenir por de les llàgrimes dels canvis.
Quan s'està fora de l'abast de la xarxa de protecció familiar i d'amistats segurament hi hauran moments de dubte. Dubtar és bo, el dubte metòdic pot ser una gran força inductora de coneixement. La por, el témer allò que ens durà l'esdevenidor és el nostre enemic a batre. No hi ha major responsabilitat que la de ser lliures. I la llibertat exigeix estar sempre a l'aguait.
Les nits estelades són precioses als Alps.
Però encara ho són més al Maresme.
De vegades tens la sort de trobar-te un llac meravellós que et fa dubtar per un moment, però la inmensitat alpina et fa recordar que són, simplement, petits mars interiors entre valls i muntanyes. Bo i així, si t'asseus a un banc vora el llac de Murten en una tarda de dissabte i tanques els ulls mentre escoltes la remor de l'aigua contra les roques, la teva ment viatjarà mil quilòmetres fins les nits de Lasal i els arrossos negres de Cambados. O l'olor a oli massa fregit de Can Margarit. O a la mirada còmplice d'un amic dient-te que avui és la nit d'intentar-ho amb aquella noia.
Hi ha qui diu que un home ha de tenir el seu lloc al món. Potser és cert, però jo crec més en l'arrelament de les vivències. I aquestes acostumen a estar situades a un determinat lloc geogràfic. Al llarg dels anys he conegut gent molt arrelada al seus records però sense lloc on sentir-se especial. Aquests són els autèntics apàtrides voluntaris. La resta, però, som desarrelats a terminis, sabedors que algun dia haurem de lluitar contra la sensació de no saber qui som, d'on venim i a on anem.
Quan aquell dia arribi serà el moment de posar a la balança tots els ets i els uts d'allò que volem del nostre futur i decidir què en farem. No hi ha llibertat més forta i més perillosa que la d'aquell que decideix llaurar el seu endemà sense tenir por de les llàgrimes dels canvis.
Quan s'està fora de l'abast de la xarxa de protecció familiar i d'amistats segurament hi hauran moments de dubte. Dubtar és bo, el dubte metòdic pot ser una gran força inductora de coneixement. La por, el témer allò que ens durà l'esdevenidor és el nostre enemic a batre. No hi ha major responsabilitat que la de ser lliures. I la llibertat exigeix estar sempre a l'aguait.
Les nits estelades són precioses als Alps.
Però encara ho són més al Maresme.
2 comentaris:
Ahir va fer un dia de sol esplandit, d'aquells que et ve de gust baixar a veure el mar. Així que ens vam plantar allà on trenquen les onades per sentir la sorra humida entre els dits del peus. Massa gent per el meu gust. Sempre he pensat que el mar és un lloc on anar-hi sol o ben acompanyat.
Ahir hi vam anar amb l'Abril. És genial veure com es mira l'immens mar des dels seus ulls petits.
Jo també crec que sóc d'on hi hagi el mar, el mediterrani és clar!
Menys sentimental, jo també vull fer una aportació musical:
http://www.youtube.com/watch?v=GjWLXZ4WdQU&feature=PlayList&p=AD49020516421F10&playnext=1&playnext_from=PL&index=33
Ahir vaig sommiar que es moria el serrat... suposo que en part culpa del viatge del mestre Benedetti... ens estem quedant sense pensadors mundials y lo fotut es que no hi han recanvis a la vista!!
Publica un comentari a l'entrada